Alarmes antigues

Vilanova ha estat aquesta setmana en l’imaginari col·lectiu amb records del confinament que vam patir fa cinc anys, a causa de la pandèmia per covid. Després de cinc dies de treballs de manteniment, dimecres, els Bombers van donar per extingit l’incendi que va començar dissabte a la matinada en una indústria de productes químics de Vilanova i la Geltrú. La reacció química de les flames amb 70 tones de clor va generar un núvol tòxic que va obligar a activar el Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Catalunya, i a confinar durant unes hores les poblacions de Vilanova i la Geltrú, el nucli de les Roquetes de Sant Pere de Ribes, Cubelles, Cunit i Calafell.

Aquesta experiència ens ha portat a un imaginari comú de restriccions, de tancament, de privació de drets, un altre confinament, breu però colpidor. I, per a molts, aquesta situació va ser una estrebada emocional que ens ha fet retrocedir a aquells mesos de silenci, por i incertesa que vam viure durant la pandèmia. El cos té memòria. I en té també la ciutat. Quan la megafonia ens diu que ens tanquem a casa, el cervell activa una alarma antiga, una memòria, un record que crèiem oblidat. Una ferida que encara sagna. És inevitable no fer paral·lelismes: carrers deserts, finestres obertes amb ulls observant què passa, famílies mirant-se amb preguntes que no volen verbalitzar. Tornem, per unes hores, a un espai mental que crèiem superat però que només dormia, latent.

Aquest nou confinament temporal ens interpel·la des d’un altre lloc. No és un virus global, sinó un accident local, provocat per una indústria que treballa amb substàncies químiques altament perilloses. Ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes: quin és el cost real de la nostra activitat econòmica? Estem prou protegits?

Però més enllà dels dubtes, aquest episodi ens recorda que som fràgils. Que vivim en un món on la seguretat és un miratge i la normalitat, una ficció que pot desaparèixer en qüestió de minuts. I que, potser, encara no hem paït tot el que vam viure amb la covid.

Potser no es tracta tant de tornar a confinar-nos físicament, sinó d’afrontar allò que vam deixar pendent emocionalment. De mirar-nos amb més empatia, de recuperar la comunitat, de revisar què entenem per “normalitat” i quin preu estem disposats a pagar per mantenir-la.

El fum de Vilanova no només ha enterbolit l’aire. Ha remogut una memòria col·lectiva que continua viva. I potser, només potser, aquest episodi ens convida a respirar —malgrat tot— amb més consciència.

El núvol de fum que va envair Vilanova el cap de setmana passat és l’eina que ens obre la porta de la memòria, l’imaginari col·lectiu d’un moment de la nostra història que tenim gravat com una empremta que ens marca no per uns anys, sinó de per vida.