La cultura és política
Tot és política. L’economia és política, la geografia i la història són política, el gènere és política, el medi ambient és política. I per descomptat, la cultura és política. I dissenyar polítiques culturals d’accés universal a la cultura és responsabilitat dels nostres representants polítics. Era dissabte de pasqua i la data espantava, però amb totes les ganes i la il·lusió possibles Activa Vidreres organitzava el CulturArt, la segona edició d’una jornada cultural per fer valer els artistes locals, el talent cultural de quilòmetre zero, i compartir-lo amb els veïns. Presidia la sala del teatre, dalt de l’escenari, El Crist de la Selva, un quadre de grans dimensions del pintor de Vidreres Salvador Barrera. La disposició de la sala d’entrada sobtava. Es volia trencar la quarta paret, fugir del format a la italiana amb el públic assegut a platea i els protagonistes a l’escenari. Ho va dissenyar així l’arquitecte i regidor d’Activa Vidreres, Pere Petit, que va apostar per fer seure el públic i els artistes junts i delimitar l’espai amb la il·luminació en un atrevit joc de llums i ombres, fet que li permetia que el públic se centrés en l’activitat que es desenvolupava a cada moment. I faig un incís aquí per enviar un missatge a festivals i teatres: Pere Petit té talent! Molt de talent. Obria la jornada una exposició de quadres d’artistes locals i la lectura d’un fragment de la novel·la de l’escriptora Mari Carmen Martínez, Las cenizas de Isolda, ambientada a Vidreres. I a la tarda, el públic va veure com Salvador Barrera pintava un quadre en directe mentre s’inspirava amb la música i la xerrada en viu a càrrec de Liliana Maffiotte, pianista premiada internacionalment i resident a Vidreres. Com a bona lloretenca destacaré també el tast de poesia que va fer l’actor de Lloret Joan Pau Romaní, acompanyat al piano pel vidrerenc Xevi Compte, i que demostra que junts fan un tàndem a tenir en compte. I el més destacat, i per a mi més emocionant. Al teatre, hi entrava gent, cada cop hi entrava més gent. Va ser un acte cultural promogut per un partit polític, sí. Actualment a l’oposició, també. I aquest espai polític va demostrar que la cultura és un dret fonamental i no allò que els governs utilitzen per reafirmar el seu poder polític.
