Israel: 12 punts

Poques coses hi ha tan polititzades com el festival d’Eurovisió. Si bé l’esdeveniment sembla una desfilada de frivolitat, tant les tendències socials i estètiques com geopolítiques s’acaben exhibint religiosament, entre lluentons, cada primavera. Enguany ha estat la polèmica a l’entorn de la participació d’Israel, amb una intensa campanya de boicot. Tanmateix, a l’hora de les votacions, la representant enviada per Jerusalem va quedar segona, i primera en vot popular. Haver guanyat hauria implicat seriosos problemes diplomàtics l’any vinent, mentre que la victòria moral obtinguda ha servit per qüestionar la sensació d’aïllament internacional promoguda per països com Espanya.

No és objecte d’aquest article fer consideracions morals, malgrat que resulten inacceptables les baixes civils d’aquesta guerra. Tampoc no entraré en les teories conspiratives al voltant de les votacions eurovisives, tot i que cal reconèixer que Tel-Aviv ha esmerçat grans esforços comunicatius per mirar de contrarestar una àmplia campanya antiisraeliana. L’episodi, aparentment banal, acaba adquirint significats importants, si més no a Espanya, on la majoria de mitjans han exhibit hostilitat contra el país i que l’esquerra no va trigar ni cinc minuts a brandar la bandera palestina quan encara no havia acabat l’atac de Hamàs del 7 d’octubre. Eurovisió, en certa mesura, ha estat un paradigma de vot ocult que contradiu el que es percep en els debats públics i privats, quan s’atribueix tota la responsabilitat del conflicte als jueus.

Si anem més enllà de les columnes d’opinió, declaracions polítiques o manifestacions públiques, si bé és certa la percepció de simpaties majoritàries per la causa palestina, quan entrem en detalls trobem molta lletra petita. El 2024, l’Instituto Elcano, el gran think tank diplomàtic espanyol, va fer pública una enquesta en què, si bé en culpabilitzava majoritàriament Israel (44%), també atribuïa responsabilitat compartida (48%), mentre que el 8% creia que el causant havia estat Palestina. Ara bé, en tota enquesta la part més interessant és com varien les opinions en funció d’alguns factors.

Així, per ideologia política, qui s’ubica a l’esquerra culpa del conflicte Israel en un 76%; Palestina, en un 5%, i tots dos, en un 19%. Les proporcions es capgiren per a qui es considera de dretes: 25%, responsabilitat per a Israel; 38%, per als palestins, i 37%, per a tots dos. I quan es preguntava sobre les possibles solucions, el 40% dels enquestats apostaven per la partició en dos estats; el 37%, per un sol estat, i únicament un 3% consideraven que calia que Palestina annexés Israel, és a dir, allò del “riu fins al mar”, eslògan de samarretes reivindicatives.

Qualsevol que segueixi el debat sobre el conflicte a casa nostra es pot adonar que la cosa no va de política internacional. La majoria té escassos coneixements sobre els orígens, les arestes polítiques o la geopolítica de la regió. Hi ha posicions dures i voluntat de guerra cultural entre una esquerra que, amb els parèntesis excepcionals del cas Dreyfuss i l’emmirallament de l’experiència dels quibuts, ha estat tradicionalment antisemita, i una dreta que admira l’ús desacomplexat de la força –que voldria emular– contra els seus adversaris. Que, per tant, Israel també forma part d’aquesta proxy war cultural que es disputa en l’interior de les societats europees. Els primers no dubten a assenyalar l’extrema violència de l’operació i l’insuportable nombre de víctimes civils, així com les estratègies de desplaçaments forçats. Els segons, per contra, no gosen, en termes generals, alçar la veu, perquè saben que el capteniment de les forces armades israelianes no és defensable, tot i que són conscients que la desaparició d’Israel seria una catàstrofe geopolítica. Perquè implicaria el control d’un dels llocs més estratègics i disputats del planeta –el nexe de trobada entre Àfrica, Àsia i Europa–, impulsat per una perillosa expansió de l’islamisme a la Mediterrània. Els qui tenim la condició d’historiadors som prou conscients que el control del fonamentalisme islàmic de la regió pot desestabilitzar i desestructurar profundament el sud d’Europa. Resulta una amenaça versemblant. Potser és per això que, malgrat l’unanimisme, una fracció silenciosa que, si bé no necessàriament té simpaties per Israel i detesta les conseqüències civils d’aquesta guerra, intueix les temibles repercussions que aquell país mediterrani defalleixi.