Les mentides dels polítics

Mentir és lleig. L’Església catòlica ho prohibeix en els deu manaments del catecisme. És habitual en el catolicisme ser més papista que el papa. Perquè la prohibició de la mentida no es troba en els manaments que apareixen a la Bíblia, que tampoc no són deu. Com podria Déu prohibir la mentida si ell mateix la feia servir? En el Primer Llibre dels Reis, Déu, havent-se proposat destruir Acab a causa dels seus pecats, l’enganya fent-li creure que, si ataca els sirians, triomfarà, i acabarà morint en la batalla.

I l’Església catòlica, que prohibeix la mentida, pot mentir? La resposta deu ser que no, suposo. Però algú al voltant del segle IX es va inventar un suposat decret de Constantí (cap a l’any 312) pel qual l’emperador reconeixia l’autoritat del papa sobre Roma i entregava l’imperi romà d’Occident a l’Església. La mateixa Església reconeixeria al segle XV que la Donatio Constantini era més falsa que un duro sevillano.

Lluny de nosaltres ficar-nos en un problema de dogmàtica, però si Déu i l’Església poden mentir, per què no els governants, que, a més a més, ho fan, per justificar-ho, amb ajuda dels filòsofs? Per descomptat, la mentida està molt mal vista. La filosofia cerca la veritat i la té jurada a l’engany. Però, a continuació, els filòsofs, que són humans, matisen aquesta animadversió i salven de la condemna les mentides “pietoses”, ja se sap, les que es diuen per evitar un mal més gran. Correspon als governants, diu Plató, pare del gremi, decidir què és el mal més gran i el caràcter piadós, “benèfic”, de les mentides en pro de la comunitat.

No cal recórrer al rigorisme de Kant per adonar-se que en la “pietat” de les mentides es pot trobar de tot, fins i tot el despotisme més assilvestrat, ja que és privar altres d’un coneixement que els concerneix. I arrogar-se un dret que se’ls nega. És problemàtic construir sobre aquesta base l’autoritat moral per prohibir la mentida.

Els governants, els polítics, justifiquen les seves mentides en nom del bé comú que no pot ser més que el de la majoria, ja que qualsevol altre és impossible en una societat plural d’interessos trobats. La declaració del president Illa que governarà per a tots els catalans té el mateix valor que si digués que quadrarà el cercle. És una patent mentida, perquè el que dones a uns ho treus als altres

El bé comú és una categoria subjectiva. I defensar-lo amb la mentida equival a dir que el fi justifica els mitjans, decisió tan condemnada com universalment practicada al llarg dels segles. I avui amb renovades empentes. El fi últim de l’islam és la dominació del món sota la fe del profeta. La submissió universal a Al·là justifica tots els mitjans, el primer i més incruent de tots, per cert, la mentida. Dels altres no en parlo.

La guerra actual entre Israel i Hamàs és, en gran manera, una guerra de mentides. La mentida s’ha fet tan ubiqua que ha esdevingut notícia i, així com hi ha notícies esportives, fúnebres, ecos de societat, etc., hi ha notícies falses o fake news, que diuen els poliglots. Com si fos una cosa nova. Remember the Maine!

En nom del bé comú, que cadascú interpreta com li dicta la seva ideologia o els seus interessos, es pot donar crèdit a una mentida sobre un rival polític per guanyar unes eleccions, com van fer els de Podem en les eleccions municipals a Barcelona el 2015. Els mateixos que van donant lliçons de manipulació de mitjans. O es pot explicar una mentida pietosa als independentistes catalans per tal de constituir el govern, com ha fet Sánchez en la seva pugna amb el president Puigdemont, a qui sembla voler a l’exili durant tota la legislatura. Mentrestant, els de Junts es consolen propinant una puntada de peu al govern al cul del president del CIS.

Els independentistes catalans, sobretot els republicans, tenen un historial de mentides tan ample, tan dens que, quan diuen que parlen de veritat sonen com Epimènides, el cretenc, el que deia que tots els cretencs mentien. L’última mentida, la de la Dgaia, sembla que sigui un teixit d’enganys a l’estil Matrix que redueix tota la xerrameca sobre les fronteres obertes i el volem acollir a un presumpte negoci de tota una gernació sense gaires escrúpols.