Tots hem donat corda a Israel

Quan va començar l’operació militar israeliana contra Hamàs a la Franja de Gaza, tothom es va tapar els ulls, la boca i les orelles perquè es va considerar que Israel tenia dret a la venjança pels 1.189 morts i els 251 ostatges que va provocar l’atac d’aquesta organització terrorista el dia 7 d’octubre del 2023. Dinou mesos més tard, aquells que miraven cap a una altra banda ara s’esgarrifen perquè l’exèrcit israelià ataca sense aturador la població civil palestina; perquè han mort més de 60.000 gazians, una quarta part infants rebentats per les bombes i per la fam; perquè destrueixen sistemàticament ciutats, pobles, escoles i hospitals; perquè impedeixen que hi arribi l’ajuda humanitària i perquè forcen la població supervivent a desplaçar-se fora de Gaza i per obtenir així el control absolut del territori. És a dir: disfressant-ho d’operació de defensa o de venjança, Israel està fent allò que ja ha anat fent amb absoluta impunitat des que va ser reconeguda com a estat l’any 1948, que és apoderar-se per la força de nous territoris, implantar-hi els seus assentaments i debilitar o expulsar-ne els nadius àrabs, siguin o no palestins. Així ha estat al Sinaí (actualment retornat a Egipte), a Cisjordània i Jerusalem est, als alts del Golan, a les granges de Shebaa i, ara, a la Franja de Gaza. Per més que l’ONU hagi rebutjat formalment les ocupacions i no reconegui les fronteres que n’han imposat, Israel ha comptat sempre amb el suport incondicional dels EUA i de tots els països occidentals que han revalidat la seva política gràcies als acords comercials i diplomàtics que hi han subscrit. Per tant, els governs de la UE, d’Espanya, de Catalunya i de tots els països que ara fan escarafalls, ja poden revisar tants convenis com vulguin i esgrimir tants principis de decència i d’humanitat com se’ls acudeixin, que tot allò que Israel ha fet i fa ha estat gràcies al seu aval.