Exàmens

Un altre juny sense exàmens… Parlo de mi, és clar. Si un poeta va escriure “Mais oû sont les neiges d’antan…?”, jo em pregunto: què se n’ha fet dels exàmens d’antany? Arriba el juny amb la senalla buida de presses, d’angúnies, d’esperances, d’aquella tensió que feia néixer l’anunci dels exàmens. Per als adults, ja no hi ha la fita a partir de la qual el camí deixava de pujar i ens oferia una clariana oberta al descans i a l’oci. Ja no tenim “l’endemà de l’examen”, que justificava les males estones passades.

Jo no em puc queixar, dels exàmens escolars, perquè en general vaig tenir sort. Fins i tot quan tenia pega. Deixeu-me explicar com em van anar els exàmens de dues assignatures d’aquell temible “examen d’estat” que, en el meu temps, sentenciava de cop set anys de batxillerat. Una de les assignatures que em sabia millor era la geografia, per la qual tenia molt d’interès. Em vaig presentar molt tranquil davant del catedràtic, que utilitzava aquest sistema: tenia un atlas damunt la taula, i l’obria a l’atzar. Aleshores demanava a l’estudiant que comencés a parlar sobre allò que veia. Encara avui em sembla un plantejament molt raonable, i jo confiava que em tocaria qualsevol país, i que a la vista del mapa jo podria exposar la meva valoració dels rius, les muntanyes, la població, etc., em vaig quedar estupefacte quan vaig veure que l’atlas, obert, mostrava només una gran superfície blava, amb una petita taca blanca: m’havia tocat el Pol sud! Un cop vaig dir les quatre coses que sabia sobre aquell espai desert, se m’acudí, com a recurs desesperat, exposar una “teoria científica” sobre l’evolució dels gels dels pols, segons la qual el progressiu pes de l’hemisferi sud acabaria desequilibrant l’eix del planeta. El catedràtic, quan vaig acabar, em mirà molt desconcertat. Tenia al davant, potser, un d’aquells estudiants que busquen bibliografia pel seu compte i poden fer el ridícul al mestre? Prudentment, el bon home no em preguntà d’on havia tret aquesta teoria. És clar que per res del món jo ho hauria confessat: d’una novel·la d’aventures del popular Salgari.

Potser va ser una inconscient venjança per part seva, però immediatament em preguntà una cosa tan concreta i “antiteòrica” com això: “Dígame los partidos judiciales de la provincia de Lugo”. Ja sabia que aquest tema era una de les seves dèries, i tots els qui ens examinàvem havíem fet l’esforç d’aprendre’ns, ben classificats, els cinc centenars llargs de noms…

A l’examen de literatura hi vaig anar una mica preocupat, perquè durant et batxillerat havia aprovat per les redaccions, però confesso que no tenia gaires coneixements d’autors i títols. El catedràtic estava a dos dits de suspendre’m, quan em mirà comprensivament i em digué: “Suposo que vostè no pensa dedicar-se a les lletres, oi?…” Jo devia fer una expressió de fàstic prou convincent, però us asseguro que –a més– l’instint em va fer mentir amb una immediata eficàcia: “No senyor, jo vull ser enginyer industrial”. Aleshores signà l’acta amb la consciència tranquil·la de qui no ha posat obstacles inútils a un home de vocació.

Em fa vergonya pensar que si aquest juny m’examinés de literatura cap excusa no em podria salvar del suspens.