Una estructura d’Estat

És un fet prou conegut que, abans de guanyar-lo amb El carrer de les Camèlies, Mercè Rodoreda es va presentar tres vegades al premi Sant Jordi (la primera, de fet, va concórrer al Joanot Martorell, que és com es deia el guardó abans del 1960). El cop del fiasco més clamorós, però, fou aquell mateix any 60, el primer en què el premi estrenava nom: Rodoreda hi havia presentat Colometa, novel·la que va acabar titulant-se La plaça del Diamant i que, d’ençà que es va publicar el 1962, ha constituït un dels èxits més sonors no solament de l’autora barcelonina, sinó de la literatura catalana recent. Un clàssic contemporani amb totes les lletres! Aquell any el Sant Jordi va distingir Enric Massó amb l’obra Viure no és fàcil (ni llegir la seva novel·la, avui dia, tampoc). Rodoreda es va emprenyar com una mona i, fruit del seu fracàs, el món literari català va patir un petit trasbals, segurament semblant al que havia viscut l’any anterior amb el fracàs que havia experimentat Gabriel Ferrater, autor de Da nuces pueris, pel fet de no endur-se l’edició del 1959 del premi Carles Riba, que va llorejar Josep Maria Andreu pel llibre Intento el poema.

Josep Pla formava part del jurat d’aquella edició tan controvertida del premi estel·lar de la Nit de Santa Llúcia. En una carta a Agustí Calvet, Pla titlla l’obra rodorediana d’“intent fallit” (encara són pitjors els penjaments que dedica a l’obra Viatge al no-res, de Pere Calders: una “llauna impressionant”). Amb Pla, però, no se sap mai: vull dir que no pots arribar a escatir si realment subscrivia una opinió per criteris rigorosament estètics o bé si sancionava les obres en funció dels autors que podien fer-li més o menys ombra (el seu fred de peus patològic respecte a Sagarra, posem per cas, va per aquí). Aquestes perles planianes, les he llegit ara en un llibre important, molt ben documentat i bellament escrit, que acaba de publicar Mireia Sopena a l’editorial Afers: El somni més ambiciós. L’Editorial Selecta i la recuperació de lectors. Es tracta, a grans trets, d’un retrat exhaustiu de Josep M. Cruzet, el primer editor de Pla, entre molts altres, i, per extensió, d’una crònica completa de l’edició catalana entre la primeria dels quaranta i la dels seixanta; no debades l’autora va dedicar la seva tesi a l’editorial Selecta. Anys difícils, molt ingrats, en què calia fer mans i mànigues per consolidar un negoci que, amb l’aspra postguerra, perillava de naufragar amb estrèpit. Però Cruzet, admirador de Prat de la Riba, va tenir la capacitat d’entendre una època tan adversa per a l’edició en català, va saber anguilejar amb una censura impietosa, bastir ponts amb la comunitat de l’exili, aconseguir el suport de burgesos patriotes i, al cap i a l’últim, consolidar una marca, la Selecta, que és un exemple de rigor i de professionalitat.

Un mestre, Antoni López Llausàs. Un braç dret, Josep Miracle. Una sèrie de col·laboradors escampats per tota l’àrea lingüística catalana. I, sobretot, una ambició sense límits i, com ha passat amb altres notables prohoms del país, una identificació a vegades malaltissa entre el projecte personal i el col·lectiu, entre el negoci i el deure patriòtic. Quant al nom de l’editorial, Cruzet optà per un terme “que denotava les seves pretensions” i que, segons l’autora, aplegava tres atributs “que havien de ser garantia d’èxit”: els de “classicisme, elegància i qualitat”. Víctor Català, Pla, Gaziel, Espinàs, Fuster, Triadú, Rodoreda, Benguerel, Garcés, Manent, Pedrolo... són alguns dels molts noms cèlebres de literats que apareixen en aquestes pàgines.

Parlem d’uns anys radicalment diferents d’aquests nostres tutelats per l’angoixosa virtualitat, temps de diàlegs epistolars, de contactes personals sense mediació. Tot i tenir tants factors en contra, Cruzet va saber imposar les seves col·leccions i, sense abandonar mai una obstinada vocació empresarial, va imprimir-los el segell de la qualitat literària. Algunes de les descripcions que ens dona la filòloga Sopena són una delícia: “La BS [...] s’imprimia amb un paper Alfa superior, s’enquadernava amb pell xagrinada i lluïa un detall gràfic en el frontal, estampat amb or fi, talment com el carràs de raïm, la fulla de roure i l’espiga que, en el llom, auguraven una bona collita de llibres.” Jo, que tinc la primera edició de Poesia (1957), de Josep Carner —a parer meu, una de les obres culminants de la nostra antiquíssima literatura—, he de confessar que, a banda rellegir-ne sempre els versos, no em canso mai d’acariciar la pell xagrinada de la coberta. El llibre de Sopena m’ha fet recuperar aquesta joia carneriana de la Selecta. I m’ha fet molt més conscient que no ho era de l’autèntica estructura d’Estat que va crear l’homenot Josep M. Cruzet.