Salvar l’art i que et tractin de lladre

El cas de la no oficialitat del català a Europa demostra que la llengua catalana necessita un Estat propi que la defensi, de la mateixa manera que Sixena demostra que el patrimoni cultural que més bé o més malament hem acabat conservant i mantenint a Catalunya necessita un Estat propi que el preservi. La decisió del Tribunal Suprem que obliga a entregar a l’Aragó els murals del MNAC que, en el seu dia, Josep Gudiol va salvar el 1936 després d’un incendi a Sixena i va fer custodiar per la Generalitat republicana es fa sense haver considerat els informes tècnics que en desaconsellen el trasllat per l’estat delicat de les obres i els anys de conservació i manteniment que, de bona fe, van impulsar les institucions catalanes en temps convulsos. En una negociació entre Estats, les discussions sobre patrimoni es fan sota les regles de la diplomàcia i el tracte just. En una situació de domini, en canvi, no hi ha res a discutir: si el sistema judicial espanyol considera contra tota lògica que el que va fer Gudiol va ser un robatori, perquè ni a l’arquitecte Gudiol se’l considera un amant desinteressat de l’art ni a la Generalitat republicana un organisme públic legítim per custodiar béns culturals com aquells, es fa el que diu el tribunal, i punt. La cantarella espanyolista de l’interès comú i el patrimoni de tots s’acaba ràpid: exactament, quan el beneficiari és català. El MNAC no pot ser El Prado, i si els catalans volen museus i institucions pròpies, que vigilin què hi posen, perquè si és“de todos”, llavors no és “de ellos”, és a dir de nosaltres, ja que per a Espanya nosaltres mai no serem part del seu “todos”, mal els pesi als bonistes locals, fans de la santíssima moderació i d’una trista supervivència nacional basada en la submissió al bully.

Lleida ha viscut tot el procés del patrimoni religiós de la Franja com una ferida dolorosa i injusta, no sempre ben entesa des de la resta del país. Els béns de la Franja dipositats al Museu de Lleida eren fruit de la recopilació d’obres d’art en perill impulsada pels bisbats fa més d’un segle. L’amputació del bisbat de Lleida als anys vuitanta, en una decisió política de la ultraconservadora Conferència Episcopal Espanyola, va aplanar el camí fins al trasllat via Guàrdia Civil perpetrat el 2017, enviant les peces d’art no pas a les seves parròquies de la Franja, sinó a un altre museu fora de la Franja, el de Barbastre, que necessitava trofeus, no només artístics sinó sobretot polítics, per oferir en nom de l’aragonesisme espanyolista.

La inversió de termes és terrible: si reclames ser atès en català perquè no vols que la teva llengua acabi arraconada a l’ús domèstic i privat, ets tu qui està imposant la llengua; si preserves l’art cultural de la destrucció i vols mantenir-lo a l’abast de tothom en museus catalans, ets un lladre. En canvi, si ets un Estat, no has de demanar permís perquè la teva llengua sigui reconeguda en els clubs internacionals on vagis, ni has d’obeir jutges que volen fer política a costa de la teva humiliació. Potser l’independentisme està ara desanimat i desorientat, però la realitat no deixa d’alimentar les brases de les futures rebrotades.