Recuperar els bàsics

Segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), els homes joves (33,7%) tenen un sentiment d’identificació catalana més baix que les dones de la mateixa edat (38,7%). En una dècada ha baixat 20 punts el nombre de joves que se senten exclusivament catalans o més catalans que espanyols. Els de 18 a 24 anys (32,6%), menys que els de 25 a 29 anys (41,6%). La primera franja significa una població d’unes 748.000 persones que han assolit la majoria d’edat d’ençà del 2018. Tot i desconèixer en quina proporció tenen dret a vot per estar nacionalitzats, està clar que és un volum considerable.

Des del 2017 hi ha hagut 1,4 milions d’immigrants amb un saldo migratori (immigrants menys emigrants) de més de mig milió. La població nascuda a l’estranger que l’1 de gener de 2024 residia a Catalunya, va ser de 1.906.682 persones (el 23,8% de la població). Aquesta xifra suposa un increment interanual de 132.195 persones i ha estat encapçalat per Colòmbia (21.049), el Marroc (17.852) i el Perú (10.510) segons dades estadístiques de la Generalitat.

Però, tot i el volum espectacular del fet migratori que comporta tensionament en els serveis (escola, sanitat, serveis socials) i una desconnexió cultural d’una massa gran de població, la baixada de la identificació nacional afecta de ple els joves d’ascendència no estrangera recent. Amics que tenen fills en edats adolescents i joves parlen d’una mena de depressió nacional que va més enllà de la decepció dels adults més catalanistes per la no independència. Em diuen que molts joves, ara, són més catalanistes que independentistes, amb l’argument que la independència no la veuen possible, per ara. Una dosi de realisme i pragmatisme pròpia d’una joventut resultadista en moltes esferes de la vida.

No sé si una demostració d’aquest vessant van ser els joves que amb les 750.000 persones van sortir al carrer en la rua del Barça campió. Un patriotisme molt elemental i que s’apunta al carro guanyador, o, si més no, engrescador. L’episodi esportiu simbòlic va donar pistes d’on ens trobem. A la rua, la bandera estelada només la va portar un jugador basc, amb la ikurrin. I crec que el club la hi va fer retirar. No hi havia, però, banderes catalanes. La paradoxa del procés independentista que hem impulsat és que l’estelada va substituir la bandera de Catalunya, que només es trobava per dissimular al costat de l’espanyola en les concentracions espanyolistes. Al meu carrer, s’ha passat d’una estelada a cada balcó a només la meva. L’estelada, ara, és vista com a divisora i perdedora, i de rebot ha rebut la bandera catalana, que ja no es penja ni en les diades festives. Per això, quan Hansi Flick diu “Visca el Barça i visca Catalunya”, ens està indicant la necessitat i la via de tornar als bàsics.

Catalanitat bàsica i orgull de pertànyer a Catalunya. I referents joves en esport, música, ciència i empresa, desacomplexats, amb orgull de catalanitat i un cert antimadrilenyisme, que no té contraindicacions. L’orgull esportiu en clau catalana, la bandera catalana de tots, promoguda per ajuntaments i entitats per tornar a figurar en dies festius als balcons i en les manifestacions.

I la llengua catalana com a nexe comú. Per això, és incomprensible que Junts i CUP no hagin signat el pacte per la llengua, jugant al tot o res, obviant que en llengua, o s’arrossega al pacte el catalanisme més tebi, o mai es podrà implementar res de seriós. Sembla que davant d’un pacient que està a punt d’entrar a la UCI lingüística, alguns no vulguin la responsabilitat d’actuar com a metges d’urgències i prefereixin professar de metges forenses. En aquest camp, també necessitem un revulsiu. L’estat lingüicida francès abonava que a les parets s’escrivís: “Interdit de cracher par terre et de parler patois. Soyez propres, parlez français.” A Catalunya, avui, ciutadans, escoles i famílies tan sensibilitzades amb la crisi climàtica i la preservació de les espècies autòctones no haurien d’assumir la defensa ecolingüística de la singularitat del català? Així, a les escoles i als llocs públics potser hi podríem veure cartells de: “Sigueu sostenibles: recicleu els materials, fomenteu la biodiversitat i parleu català, arreu i sempre.”

I un prec als polítics en actiu: amb més inversions en serveis públics potser assolirem la condició necessària, però no la suficient per a la cohesió social i nacional. Sense identificadors compartits no hi ha patriotisme. I sense aquest últim no hi ha civisme ni potencial transformador.