Propòsit

¿Per què la infe­li­ci­tat i el mal són objec­tes pri­mor­di­als de la cre­ació artística? ¿És perquè l’art es nodreix de la vida, i la vida, tan sovint, com­porta infe­li­ci­tat, mal, dolor...? Faig un repàs men­tal ràpid de lli­bres, pel·lícules, cançons i pin­tu­res que més m’agra­den. L’estadística és impla­ca­ble: la majo­ria d’aques­tes obres d’art s’inclina per escru­tar la infe­li­ci­tat, el punt de rup­tura. El drama sem­bla tenir més pes nar­ra­tiu que no pas la joia. ¿Per què costa més fer art amb la feli­ci­tat? Pot­ser un esbós de res­posta el tro­bem al començament d’Anna Karénina, en què Lev Tólstoi escriu: “Totes les famílies feli­ces s’assem­blen; cada família infeliç ho és a la seva manera”. És a dir, la feli­ci­tat uni­for­mitza; men­tre que la infe­li­ci­tat és un res­quill cla­vat a l’ànima que ens per­met la sin­gu­la­ri­tat, ja que el dolor –regal enve­ri­nat– atorga una marca dis­tin­tiva. La feli­ci­tat és estàtica i auto­su­fi­ci­ent. La infe­li­ci­tat, en canvi, sac­seja i sem­pre reclama ser trans­mu­tada en una altra valència. D’aquí, pot­ser, que tan­tes obres artísti­ques tro­bin/bus­quin el seu cen­tre de gra­ve­tat en l’esquei­xa­ment vital.

Cami­nem sobre ter­res bellu­ga­dis­ses. I tot sem­pre està a punt de con­ver­tir-se en el seu con­trari. Però mal­grat ser cons­ci­ent d’això, aquest estiu vol­dria impo­sar-me una dieta que enco­mani feli­ci­tat. Estic pen­sant en punts car­di­nals per a mi. Escol­tar unes peces con­cre­tes de Bach i Vivaldi. Pas­se­jar a l’hora blava pels car­rers empe­drats d’un poblet del sud de França. Relle­gir (per vin­tena vegada?) L’illa del tre­sor. I les Car­tes del molí estant. Tor­nar-me a allis­tar amb els tres mos­que­ters. Sen­tir la feli­ci­tat còncava, asso­lada, d’Emily Dickin­son. Recor­dar com, als vidres ente­lats del cotxe, un dia hi vam escriure una cosa veri­ta­ble i honesta. Tor­nar a veure els films Amar­cord, El rufufú, Rata­to­ui­lle i els de Jac­ques Tati. No pre­ten­dre l’impos­si­ble: fugir del dolor o pro­var de redi­mir-lo. Només inten­tar aco­llir-lo com s’acull un ocell que té les ales tren­ca­des.