El voraviu
De gran vull ser Clint
Avui Eastwood fa 95 anys i està ben actiu fins allà on vol i en el que vol
N’ha fet de grosses, de molt grosses. Per al meu gust. Una de les que més és que avui fa 95 anys, està ben actiu fins allà on vol i en el que vol. Si vol produir, produeix. Si vol compondre, compon. Si vol interpretar, interpreta. I si vol dirigir, dirigeix. De gran vull ser com ell. M’agrada des de sempre. No l’he descobert ara que tothom li remarca l’edat avançada com un mèrit afegit. Ni el vaig descobrir a la mitjana edat d’El genet pàl·lid (1985), El sergent de ferro (1986) o Sense perdó (1992). Ni quan va pujar als altars els spaguetti western de Sergio Leone, ja al segle XXI. Soc d’ell des de sempre, des dels seixanta, des de l’adolescència. De quan Calonge, sense urbanitzacions –Sant Antoni a part– i amb una quarta part dels habitants, tenia tres sales de cinema, el nou (Rosa), el vell (Fontova) i el del capellà (Bisbe Cartanyà). Flipava quan corria per Almeria a Per un grapat de dòlars (1964), La mort tenia un preu (1965) i El bo, el lleig i el dolent (1966). Delia quan fugia de Maximilià a Mèxic amb Dues mules i una dona (1970), hauria pintat el poble de vermell com a Infern de covards (1973) i vaig assajar d’escopir com escopia a El bandit Jossie Welles (1976). Em varen entendrir i emocionar Els ponts de Madison (1995), Million dollar baby (2004) i El gran Torino (2008). Però sempre estic a punt per repescar un Harry. El Brut (1971), el Fort (1973) i l’ Executor (1976). Felicitats i per molts anys, Clint Eastwood! De gran vull ser com tu! Triar i fer el que em vingui bé!
