Mutacions

Al llarg dels segles, el con­cepte de bellesa ha dan­sat com una llum críptica i ha mudat de defi­nició en cada punt sus­pen­siu de la fletxa del temps. A l’anti­gui­tat, era una melo­dia de pro­por­ci­ons exac­tes, una sim­fo­nia que els artis­tes bus­ca­ven en les esclet­xes de la natura i en les for­mes dels déus. Els grecs, per exem­ple, valo­ra­ven la sime­tria i la pro­porció com a símbols de l’ordre uni­ver­sal, men­tre que a l’Egipte antic, la bellesa es rela­ci­o­nava amb la immor­ta­li­tat i la divi­ni­tat, amb figu­res ide­als que per­se­guien l’excel·lència eterna. La bellesa era un reflex de l’ordre diví, una estre­lla que guiava els som­nis d’artis­tes i filòsofs, un mirall per cap­tu­rar l’essència de l’uni­vers. Al Renai­xe­ment, la bellesa es va con­ver­tir en un qua­dre viu, una expressió de l’espe­rit entes­tada a immor­ta­lit­zar la per­fecció en cadas­cun dels traços. La seva era la llum de l’ànima, un secret que els artis­tes reve­la­ven en retrats i escul­tu­res. Avui, per sort, la bellesa s’ha fet més lliure i assor­tida. La cul­tura popu­lar, els mit­jans de comu­ni­cació i les xacres soci­als han ampliat la idea, fent que la bellesa ja no sigui només una qüestió d’estètica clàssica, sinó una cele­bració de la sin­gu­la­ri­tat en la mesura que autèntica i indi­vi­dual. La bellesa ja no és només un ideal, sinó una expressió de qui som i de com ens veiem en el mirall del món. Obser­var com s’ha defi­nit la bellesa a través del temps és com inten­tar lle­gir un poema que mai no s’acaba d’escriure: es tracta d’un mis­teri més que ens con­vida a desen­ter­rar noves visi­ons a cada ins­tant, a cada cop d’ull, en cada ros­tre i en cada silenci.