El racó dels contes

Quan el llegeixo, crec que encara l’escolto. La veu fonda i lenta d’actor d’Estrella Damm, amb una cua de rialleta mig ofegada al final que t’agafava desprevinguda, si no estaves avesada al seu humor particular. Li podia fer gràcia, per exemple, que dues o tres obres diferents compartissin una paraula absurda al títol, o recordar l’estupor del filòleg Pep Nadal davant les “porqueries” que escrivien els candidats d’un premi de narrativa eròtica on havien coincidit de jurat. Coses així, bastant innocents. Una de les últimes vegades que hi vaig parlar, em va ensenyar el seu “racó dels contes”, una vitrina de casa seva on tenia ben classificades i protegides de la pols les edicions que s’estimava més de la narrativa breu de tots els temps, que em penso que considerava la forma més perfecta de literatura, l’espinada sense greix. No reia, mentre m’obria la porteta i me’n treia un Txèkhov o un Kafka. Quan parlava de les coses que l’importaven molt, Vicenç Pagès Jordà no reia mai. He buscat a l’arxiu del diari les fotografies que Manel Lladó va fer-li aquell dia, en aquell moment: no n’hi ha cap on miri a càmera. Hi és més d’esquena que de perfil. Ens ignorava completament. Vivia amb una intensitat llibresca que la majoria de nosaltres no tindrem mai, però cada vegada que s’acosta el bon temps, que veig a venir l’estiu, aquell dissabte d’agost, aquella festa espatllada a mitja tarda mentre ens banyàvem a la piscina de vacances, em revé la imatge d’ell absort al seu racó dels contes, com si no hagués passat res, com si ningú, fora d’ell, s’hagués adonat que la felicitat era el que ja teníem.