Dibuixos per la pau

Els alumnes d’una escola de primària d’Hiroshima es van passar un curs aprenent de la Sadae Kasaoka, fent-li preguntes per conèixer els detalls de la seva vida i poder-la representar amb dibuixos. La Sadae, ara que té més de noranta anys, sempre que va a fer xerrades arreu del món porta de suport unes diapositives amb aquelles il·lustracions. La seva neboda, la Sachiko Hiraoka, també les fa servir d’acompanyament mentre explica la història de la seva tieta en anglès cada setmana d’una a dues del migdia. Ho fa en una de les sales del Museu de la Pau d’Hiroshima, al sud del Japó. La Sachiko és una dels centenars d’A-bomb Legacy Successor, voluntaris que viatgen pel Japó i per tot el món narrant les històries dels supervivents de les bombes atòmiques que els americans van llançar al Japó.

Als dibuixos es veu com la Sadae, quan tenia 13 anys, estava als afores d’Hiroshima, amb la seva àvia de noranta-tres anys. Normalment, estava al centre treballant amb els seus pares i companys, però aquell dia es va quedar a casa. Es veu com els vidres es van esmicolar, tenyits de colors grocs i taronja. Es veu destrucció i es veuen siluetes de cendra i foc. Es veu la pèrdua del seu pare i el retrobament amb el seu germà. Fins al 2000, per a la Sadae parlar de la seva experiència va ser tabú: “Vaig pensar que en nom dels milers de víctimes mortes, jo, que vaig sobreviure, havia de fer alguna cosa. Vaig fer un vídeo de la meva història de supervivent de la bomba d’Hiroshima el febrer del 2000. Des de llavors, he explicat la meva història als estudiants de primària. M’agradaria continuar fent una crida personal i urgent per construir un món pacífic sense armes nuclears”, explica.

El cas de la Sadae no és únic. Per mantenir la memòria viva dels hibakusha, els supervivents de les bombes atòmiques d’Hiroshima i de Nagasaki, al Japó els estudiants es troben amb supervivents i dibuixen les seves històries sobre el paper: “Alguns instituts i estudiants universitaris escolten els testimonis dels supervivents una vegada i una altra perquè puguin representar artísticament imatges clau com el moment de l’explosió, la recerca dels familiars i els supervivents que superen els bombardejos i viuen les seves vides”, hi ha escrit en un plafó del mateix museu, situat a l’epicentre de l’explosió.

És un dilluns al matí i al Parc Commemoratiu de la Pau d’Hiroshima diverses escoles d’infants amb uniforme blau fosc i motxilla quadrada fan fila per anar a visitar el recinte. Entraran al museu, on amb molta cura s’exposen tot d’objectes i històries personals recuperades de l’explosió de la bomba. Visitaran també la Cúpula de la Bomba Atòmica, que és Patrimoni de la Humanitat i es preserva tal com va quedar després de l’explosió el 6 d’agost del 1945, i es passejaran entre els monuments del parc, com la flama de la pau –que està encesa des de l’1 d’agost del 1965 i no s’apagarà fins que no s’aconsegueixi un món sense armes nuclears– o la tortuga de pedra dedicada als coreans que van perdre la vida amb l’explosió.

Després, pararan al Monument per la Pau dels Infants, una estàtua de pedra on al capdamunt hi ha una nena dreta, aguantant una grua de paper: és la Sadako Sasaki. La Sadako va morir per una leucèmia causada pels efectes de la radiació de la bomba i, seguint una tradició japonesa, va fer grues de paper per poder demanar un desig. La llegenda deia que necessitaves mil grues perquè es complís, però com que ella no les va poder acabar, els companys de la seva classe van continuar la missió. També van ser ells els impulsors de fer erigir el monument. Ara, els infants d’arreu del Japó que visiten el memorial porten les seves grues, fan un minut de silenci i les pengen als vidres del voltant del monument.

Durant anys, els hibakusha van amagar la seva història per por d’una discriminació social: “Era tan cruel i hi havia tanta tristesa que no podíem parlar, no sabíem com expressar-ho. A poc a poc vam començar a canviar d’opinió, i ara crec que és molt important continuar explicant-ho”, defensa la Sadae en una entrevista de El Periódico. Preservar la memòria del que va passar aquell dia d’agost de l’últim any de la Segona Guerra Mundial a través de les històries dels hibakusha s’ha convertit ara en una missió per als japonesos: es volen assegurar de transmetre-ho a les generacions joves perquè no caigui mai més en l’oblit i s’extingeixin les armes nuclears.