Que el nen sigui feliç

Diuen els pedagogs, i amb tota la raó, que el millor favor que pots fer a una criatura és posar-li límits perquè s’estructuri com a individu i créixer. Que el teu fill és el teu fill i que per molt bona relació que hi vulguis tenir mai seràs el seu millor amic. Que has de fer de pare o de mare. Fa uns dies, una patrulla dels Mossos d’Esquadra de Mataró van enxampar un nen d’onze anys conduint. No és que anés per cap carretera ni pel carrer de cap població, sinó que era en una àrea de servei d’una autopista, la C-32. Els agents van veure alguna cosa estranya en un turisme i en atansar-s’hi es van trobar el menor assegut al volant. Al seient del costat, el pare de la criatura. Quan li van demanar explicacions, l’home va explicar que el nen havia insistit molt perquè li agrada molt i que li feia molta il·lusió. El pare, lògicament, ha acabat denunciat penalment i s’ha informat de la situació la fiscalia de menors, ja que el fill és inimputable. És a dir, que el raonament del pare és que si al nen li agrada conduir, que condueixi. És igual si té onze anys, si és una via oberta al trànsit o si, ni tan sols, tot plegat té algun sentit. La qüestió és que el nen sigui feliç.

Aquest cas és molt extrem, però en quantes famílies el marrec és qui mana? Qui decideix el què, el com, el quan i el perquè? Tenir fills i educar-los no és gens fàcil i implica un esforç enorme dels progenitors, sovint cansats d’una vida laboral molt exigent. Evidentment que tothom vol que el seu fill sigui feliç. Però entre que sigui feliç i que amb dos, tres, quatre anys sigui qui mana hi ha diferència. Segons els experts –i el seny–, els límits són imprescindibles. És de les primeres coses que t’ensenyaven a magisteri. Tothom té clar que el “perquè ho dic jo” i la “mà de ferro” no funcionen. Però tampoc cal caure en l’altre extrem. Hem donat molta llibertat a la mainada, però a la vegada els hem sobreprotegit en un context en què l’entorn digital els dona accés a tot i fa que es normalitzin situacions que no tenen res de normal. Que el teu fill sigui feliç posant-se al volant amb onze anys pot fer desgraciat algú que simplement passava per allà. Per veure això no cal ser pare, només cal ser persona.