Un país feliç

Ja sé que el títol és ingenu i pot fregar la frivolitat dins del context desastrós local i mundial que vivim. Està inspirat en un magnífic llibre d’en Denis de Rougemont, Suïssa o la història d’un país feliç. No és la primera ni serà la darrera vegada que el cito perquè és un dels meus llibres de capçalera. I si ens molesta el concepte de felicitat, diguem-ne benestar, que és el que ell volia dir si no hagués volgut provocar.

Jo vaig néixer en una Catalunya vençuda, fosca i reprimida però que amagava dins l’hivern més cru un estiu que tard o d’hora havia de florir. (Gràcies, Camus). I ho va fer. Hi va haver un temps que ens sentíem orgullosos de ser catalans, de parlar la nostra llengua i d’internacionalitzar la nostra cultura. Érem un país emprenedor, un país de mecenes culturals, sense funcionaris ni burocràcia. No tinc res contra els primers, però soc molt crítica amb la primera llei de la funció pública, que conec bé i que va ser una còpia de l’espanyola quan ja hi havia idees innovadores més interessants per copiar. No tot va ser copiar la metròpoli. Hi ha excepcions i jo he tingut l’enorme privilegi de treballar en dues, TVC i la UOC. L’una i l’altra van ser referents internacionals mentre van defensar la seva identitat i no es van deixar arrossegar per la mediocritat.

On és aquell esperit que feia de Catalunya un punt de referència per a tots aquells pobles que lluitaven per no perdre la seva identitat? On és aquell esperit que feia de Catalunya motor econòmic i cultural d’una Espanya grisa acolorida només pel flamenc i la sangria? Exagero, ho sé, però l’espai només em permet titulars. Jo vull viure en un país que sigui punt de referència necessari per a un món mediocre i desorientat, com ho van ser els Estats Units quan es van independitzar d’Anglaterra. Calia construir un relat potent i engrescador que cohesionés, en un somni, les diferents cultures que hi havien confluït, que expressés l’orgull d’haver deixat enrere reis i sepulcres i haver triat les grans planes d’herba fresca. Però resulta que les planes no estaven buides i la vida dels pioners no va ser gens fàcil, i encara menys la dels nadius americans que van veure com els robaven terra i esperit, però el missatge d’un nou món ple de possibilitats havia d’engrescar les ments més inquietes malgrat les contradiccions que amagava. I es van consensuar uns valors bàsics que a Europa les ments emboirades no entenien i ridiculitzaven. No tothom, és clar. Kafka, en el seu llibre Amèrica, parla de la putrefacció europea, d’un imperi en ruïnes. Al nou món, els valors havien de ser bàsics i clars. El poble és sobirà; el millor govern és el mínim possible; la gent ha de treure benefici de la seva feina i el treball manual és respectable; la importància de la cooperació i l’ajuda mútua; millorar és possible però les oportunitats s’han de crear; el responsable del seu propi benestar és un mateix i, finalment, tothom té el dret a la felicitat, és a dir, al benestar.

Des dels inicis, els Estats Units han viscut immersos en grans i greus contradiccions, però el somni sempre ha guanyat. Per què? Per la potència del relat i l’obsessió per la seva divulgació. Per escampar-lo per tot el planeta, Hollywood ha sigut una eina imprescindible. Tot això ho escric perquè estic convençuda que tenim a les nostres mans la possibilitat de ser un punt de referència necessari com ho van ser els Estats Units a la seva època. El sentiment de societat experimental que ells van tenir i que els va portar a la victòria, és el que des de fa anys crec que ens cal. No podem ser la còpia d’institucions decadents. Podem ser sobirans en molts sectors, començant per la llengua si la defensem sense fissures, i defensar-la és parlar-la i no canviar a la primera dificultat. Sobirania cultural, sobirania energètica, sobirania alimentària, sobirania mental.

Resumint. Arremanguem-nos, cadascú des de les seves possibilitats per minses que siguin, i, pas a pas, des de la base i no des de declaracions buides i enganyoses, fem tornar a sorgir l’estiu que una tardor fosca amaga i anem construint un país sobirà i benestant que pugui gaudir de la riquesa que crea i que pugui controlar la solidaritat que exerceix.