Ve de lluny

La tendència al reduccionisme i a la simplificació de les coses que defineix el comportament de la societat actual es tradueix en una manera de procedir que tot ho etiqueta. Qualsevol activitat humana es lliga a un concepte que la identifica, com si fos una marca. Aquest principi de l’esquematització de les coses es va aplicar a Catalunya per acotar en el temps l’acció del moviment polític que va voler assolir la independència del país, agrupant ciutadans implicats en una lluita i una reivindicació històrica, mobilitzacions multitudinàries, estratègies de partit, referèndums, declaracions proclamades i intencions fallides sota el paraigua del procés.

Posant nom a la cosa, s’acotava en un moment espacial i temporal una realitat nacional producte d’una història de segles. Posant l’etiqueta coneguda com a procés, es donava categoria de bolet extemporani a un anhel polític tan antic com ho és la parla d’un país que ha construït una manera pròpia de ser i de fer, una manera diferent de relacionar-se entre iguals i amb els altres, perquè cada país és diferent d’un altre, que si no tot es diria España i el tema estaria zanjado.

Anomenant procés una realitat tan antiga i complexa, s’aconseguia aïllar el problema, per part d’aquells que ho consideraven un problema, i facilitar la solució, per part d’aquells que volien posar-hi fi. És a dir, si la cosa es redueix a un procés, l’extirpació és fàcil: només cal arrencar el bolet i llestos. Això és el que va fer l’Estat, amb les eines de la repressió, i, d’aquesta manera, quan avui es parla de procés, es fa en termes de cosa passada, extingida, liquidada, com si tota l’energia i totes les raons que hi havia darrere el clam col·lectiu de l’1 d’octubre del 2017 no haguessin existit mai. I mort el procés, morta la ràbia.

Deslliurat el país d’urgències independentistes i d’etiquetes oportunistes, els esdeveniments viscuts a l’entorn del referèndum seran interpretats en la perspectiva del temps i de la història com un més dels esglaons que ha calgut pujar o baixar en la construcció nacional del país, una tasca feixuga i laboriosa que enllaça generacions passades amb les presents i les futures.

La construcció de Catalunya com a subjecte polític de ple dret és una cursa de fons, i això ho sap prou bé Jordi Domingo, president del Consell de la República i un dels que avui continuen portant les regnes de l’estratègia independentista. Ahir va explicar a peu de carrer la seva història personal de víctima de la repressió franquista quan va ser torturat per la policia, el 1972. Sí, 35 anys abans del dit procés hi havia gent com Domingo que, a través de la militància a Bandera Roja, ja duia a terme el seu procés personal i col·lectiu plantant cara als que consideren que la qüestió catalana és una història zanjada, i qui no hi estigui d’acord, cop de porra, masmorra i també tortura.

I és així, i com que tot ve de tan lluny i ha d’anar més lluny encara, no hi ha estratègies reduccionistes de descrèdit que valguin, ni sordines polítiques que es puguin imposar sobre accions de reivindicació de la dignitat col·lectiva, com la que es fa cada quinze dies davant l’edifici de Via Laietana, 43; com la que va fer ahir Jordi Domingo i també Josep Musté, com la que ja han fet molts i continuaran fent tants altres.