“Ni lampista ni covarda”, una sarsuela en dos actes

Són les nou del matí i la taula de la recepció registra les primeres cues dels clients que fan el check out. “És a la planta -1. Sala Oslo. Per l’ascensor o baixant les escales i després a mà esquerra”, informa amb posat burocràtic la recepcionista de l’hotel Novotel del carrer O’Donnell de Madrid sense sospitar que està assenyalant l’escenari on es representarà una sarsuela en dos actes que monopolitzarà les cartelleres informatives per l’oda a l’esperpent. Si al carrer d’Álvarez Gato (el callejón del Gato de Luces de Bohemia) Valle-Inclán es va inspirar en el mirall còncau i el convex de la porta d’una ferreteria per crear l’esperpent com a gènere dramàtic, al carrer O’Donnell Leire Díez, aliena a la condició de ser la dona del moment, fa evolucionar el gènere arribant a peu a dos quarts de deu, mitja hora abans de l’hora a la qual ella ha convocat la premsa. “Bon dia”, diu amb timidesa com si volgués donar temps al núvol de càmeres desprevinguts per deixar la posició de descans i carregar les càmeres a l’espatlla per enregistrar el seu moment en directe. Falten 30 minuts perquè aquesta dona de Portugalete (Biscaia) i militant del PSOE a punt de la suspensió de militància regali la frase que ja és història viva del folklore espanyol: “No soc ni lampista ni covarda.”

La militant del PSOE sobre la qual penja l’etiqueta de lampista –la confederació de lampistes s’ha queixat perquè lligar l’ofici amb la corrupció és “denigrant”– paladeja la puntualitat fins al punt d’ocupar la cadira davant d’un pom de micròfons i dedicar els 30 minuts a un photocall en què es plega als precs dels fotògrafs des de tots els angles. La protagonista d’investigar les clavegueres de l’Estat tot oferint tractes amb la fiscalia i sobre la qual hi ha sospita d’esgrimir la difusió d’un vídeo sexual del fiscal José Grinda, però, aviat regala un moment còmic quan, amb els micròfons oberts i les televisions en directe, recita el seu número de telèfon mòbil a un periodista. “Sis, vuit, dos...”, canta fins a completar la difusió en directe del mòbil a tot Espanya el dia que és a totes les portades. Encara no n’és conscient, però al final del dia comprovarà que ja té el mòbil saturat per una Espanya que viu de l’humor i li ha omplert la bústia de veu amb missatges que irònicament li demanen pels seus pressupostos de lampisteria i la disposició a fer reparacions.

A les deu en punt s’alça el teló i el primer acte de la sarsuela té lloc a la sala Oslo del Novotel amb una declaració sense preguntes. “El meu treball és el meu treball i no l’he realitzat en representació de ningú. No soc empleada pública ni tinc cap càrrec en el PSOE”, es presenta la protagonista.

L’endemà d’acudir a la seu del del PSOE a Ferraz per reunir-se amb el director de serveis jurídics del partit, Alberto Cachinero, i oferir-li la suspensió de militància temporal i entregar un llapis de memòria amb dades sensibles sobre les clavegueres de l’Estat i la policia patriòtica al secretari d’organització, Santos Cerdán, Díez intenta explicar que ella és un personatge sense autor. “Com és evident, qualsevol relació amb la fiscalia correspondria als advocats dels implicats. [...] Vaig posar sobre la taula les possibilitats que existeixen en el nostre ordenament. No vaig comprometre cap comportament de cap servidor públic. D’això n’estic absolutament segura. Ni de fiscals, ni de ningú”, argumenta Díez. “Si s’ha interpretat una altra cosa, pot ser una mala interpretació o potser és que m’he equivocat en el meu càlcul, però fins i tot el jutge [Juan Carlos] Peinado sembla que s’equivoca i és humà”, etziba tot equiparant-se en fal·libilitat amb el jutge del cas Begoña Gómez, dona de Pedro Sánchez.

El monòleg serveix a Leire Díez per desvelar que la sarsuela que entreté Espanya en l’equador de la legislatura en vigílies de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’amnistia obeeix a un llibre de periodisme d’investigació. “Es pot ser socialista i periodista i realitzar un treball d’investigació que desenvolupo durant anys per publicar un llibre sobre els estralls del fals patriotisme i la trama d’hidrocarburs”, justifica. “He tingut coneixement del detall de molts escàndols directament de les persones afectades, amb entrevistes, reunions, recopilació de dades i d’antecedents, anàlisis de processos judicials”, rebla.

Quan el clam de “ni lampista ni covarda” sembla que abaixa el teló, irromp a la sala Víctor de Aldama, l’empresari investigat en el cas Koldo –amb l’exministre i exsecretari d’organització José Luis Ábalos a l’epicentre– per haver generat 6,7 milions a través de contractes fraudulents. Aldama, home d’1,90 metres condecorat el 2022 per la Guàrdia Civil amb la medalla a l’orde del mèrit pel seu “tribut a Espanya”, busca el cos a cos amb Díez, 30 centímetres més baixa, fins a fer-li olorar el seu alè. “M’expliques què havies d’explicar avui per amenaçar-me, eh, lampista?”, etziba Aldama en un violent cara a cara sense distància. La sarsuela deriva en persecució d’Aldama a Díez per la planta -1 de l’hotel, i Javier Pérez Dolset, empresari de Jaén soci de Leire Díez i Sandro Rosell i víctima de l’operació Catalunya en una cacera en què hi implica Planeta, irromp i acaba a empentes amb Aldama per evitar l’assetjament d’aquest a Díez, refugiada amb llàgrimes als ulls en una sala adjacent. “Aquesta senyora no sap el que ha fet venint aquí. És una pocavergonya. Ja ho veureu, el que passarà... Ja ho veurà el president del govern i el senyor Santos Cerdán”, etziba Aldama, l’home que va obtenir la llibertat condicional gràcies a la fiscalia i a canvi de l’oferta d’unes futures proves de corrupció contra Sánchez que no ha presentat mai.

Al final del dia i com si tingués ja la certesa que Madrid obliga a renovar sempre la capacitat de sorpresa, Leire Díez va augurar que aviat ella ja no serà a la cartellera: “Afortunadament segur que aviat apareixerà un àudio més groller, i jo desapareixeré.”