La reparació

Eixugava els plats i em va relliscar de les mans de la manera que es desprenen dels dits els objectes més delicats, com si es volguessin esmunyir d’unes grapes que no estan per ells, en les accions mecàniques però amb la inconsciència que ens allunya del robot que defugim ser. Potser per això, perquè el meu cap estava molt lluny de la cuina, la peça va saber caure, sense fer una trencadissa, formant una esquerda perfecta en la tapa de la tasseta de te d’un verd menta amb motius que evoquen l’exuberància d’un jardí exòtic amb papallones, papagais i amb poncelles d’un roig sagnant a punt de l’esclat orgàsmic. L’havia comprat un dia d’agost, amb una xafogor tropical, pensant en l’hivern que sempre acaba arribant i fa bufar infusions i escalfar les mans en la fredor de la porcellana i perquè volia un record d’un dia que el temps va atribuir l’adjectiu d’històric. On era, no va passar res per escriure als llibres, però hi passava la vida, que és la que tot ho empeny: els jubilats llegien els diaris i la mestressa del bar servia cafès i entrepans com faria l’endemà i va fer ahir. La fractura a la tapa de la tasseta és imperceptible i bella. Mana llençar-ho quan se’ns trenca; perquè el nou sempre exalta, però el vell enamora i la reparació és curativa. Com el pedaç que l’informàtic m’ha fet a un ordinador que va complir deu anys sense adonar-se. O la placa que el cirurgià ha posat al fèmur del pare, trencat per una relliscada inconscient quan demanava al jardiner per la poda a la buguenvíl·lea que ara llueix més esplèndida que mai.