L’illa del tresor

Si algun perfumista vol saber quina olor fa el modernisme, que s’enfili a l’ascensor de l’escala interior de la Casa Amatller, al passeig de Gràcia. Un cop les portes de fusta i vidre s’han tancat i l’elevador inicia l’ascens cap a una de les quatre plantes de l’edifici, s’imposa una fragància mescla de confessionari i de noblesa, a mig camí entre la carícia del vellut i l’aspror de les flors de forja. És penetrant, perquè és una olor encofurnada en el temps; és arrogant, perquè el modernisme és desimboltura, atreviment. En una paraula, és una flaire diferent perquè així va ser aquesta tendència arquitectònica que va fer florir a Barcelona un art arquitectònic únic.

El petit trajecte en aquest ascensor és una experiència de caire privat, reservada als que tenen alguna cosa a fer en algun dels despatxos de l’escala interior de la Casa Amatller. Són apartaments que conserven, amb major o menor mesura, les traces de l’art decoratiu amb què es van construir; els hidràulics del terra, les manetes de ferro treballat a les portes o els vidres de les finestres del pati interior decorats amb vitralls circulars enllaçats amb plom.

Fins a principis d’aquest segle XXI un dels pisos era encara un domicili particular, però ara només hi ha despatxos d’empreses, les oficines de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, fundació que gestiona l’edifici, i l’espai on es conserva el fabulós arxiu fotogràfic. La resta de l’edifici són les estances que l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va dissenyar per a l’industrial Antoni Amatller. Quan el 2010 es van rehabilitar aquestes dependències per obrir-les al públic, els operaris es van trobar amb l’agradable sorpresa que amagada entre l’embigat de fusta hi havia una bossa amb monedes d’or, un petit tresor que havia fet bo l’objectiu de perdurar intacte en el temps.

Aquesta troballa és la gran metàfora del que representa la coneguda com a illa de la discòrdia, aquest tram del passeig de Gràcia on es concentren les cases Amatller, Batlló i Lleó Morera, un agombolament arquitectònic de primer nivell que amb la irrupció del turisme de masses a la ciutat s’ha revelat com un tresor en constant expansió, el que es deriva dels ingressos per la venda d’entrades dels que volen conèixer les joies del modernisme.

Hi ha, però, una diferència evident entre la gestió de la Casa Batlló i la de la Casa Amatller. En aquesta segona es combinen l’ús ciutadà i les visites de caire cultural i turístic, mentre que la casa que va construir Gaudí es dedica de ple a l’explotació turística, fet que l’ha convertit en un pol d’atracció de visitants que fan intransitable el passeig de Gràcia.

No té res a veure l’abús que es viu diàriament de l’espai públic que hi ha davant la Batlló amb l’ordre que es veu davant la veïna Amatller o en una altra joia modernista del passeig, la Pedrera, on tot el que hi passa és més civilitzat. Que el desori que s’hi genera no hagi estat motiu de crítica veïnal, perquè no hi viuen veïns, no vol dir que no hagi de ser motiu d’atenció municipal com sí que ha passat, per exemple, a la Sagrada Família quan s’han demanat mesures per mitigar els efectes de la turistada.

El tresor cultural que suposa la Batlló és una evidència, el negoci també. Ara només cal esperar que el negoci no es mengi la cultura, que el turisme sigui un tresor a repartir i no un botí exclusiu de quatre pirates.