Contra la llengua, com sempre

L’anticatalanisme de Díaz, presidenta de la província de Madrid, tan arrogant com inculta, ha sorprès catalans sense consciència lingüística que potser creuen que això és cosa d’ara, quan la persecució del català i la identitat que representa ve de segles enrere i és un tret constitutiu bàsic del nacionalisme espanyol.

Al llarg del segle XVI, la Inquisició espanyola ja en prohibia l’ús en els seus afers. Al sud dels Pirineus, el 1707, després de la derrota d’Almansa, comença la castellanització, substitució o eliminació dels topònims autòctons al País Valencià. El 1712 es dicten instruccions secretes als corregidors perquè posin “el mayor cuydado en introducir la llengua castellana [...] para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”. El 1715, s’ordena que a l’aula no hi hagi cap llibre en català, que no s’hi parli ni s’hi escrigui i que la doctrina cristiana s’ensenyi en castellà. Amb els decrets de Nova Planta, diu Felip V que “es procuri traçudament anar introduint la llengua castellana en aquells pobles on no la parlen”. El 1768 es prohibeix l’ensenyament del català a les escoles i l’ús d’aquesta llengua als jutjats. El 1772 s’ordena que tots els mercaders, comerciants majoristes i a la menuda portin els llibres de comptabilitat en castellà. El 1776 el bisbe de Mallorca obliga a emprar el castellà a les parròquies i en l’ensenyament del catecisme. El 1780 l’ensenyament de la gramàtica de la RAE es fa obligatòria a les escoles. El 1799 es prohibeix “representar, cantar y bailar piezas que no sean en idioma castellano”. El 1801 només es poden representar obres teatrals en castellà a tot arreu. L’any següent, tornada Menorca a sobirania espanyola, a les escoles només s’ensenya en castellà. Disposicions semblants a l’escola se succeiran, els anys 1821, 1825, 1834, 1837, 1838, 1857, 1923, 1924, 1926, 1936, 1938 i 1939. La repetició tants cops d’una mateixa ordre és deguda a l’incompliment dels mestres i la resistència de les famílies.

El 1828 el bisbe de Girona ordena que la llengua dels llibres parroquials sigui el castellà. El 1837 s’imposen càstigs als nens que parlen català a l’escola i se’n promou la delació entre companys. El 1838 es prohibeix que els epitafis als cementiris siguin en català. El 1846 els metges han de fer les receptes en castellà o en llatí. El 1862 la llei del notariat prohibeix les escriptures públiques en català. El 1867, al teatre, almenys un personatge ha de parlar en castellà, el qual solia ser l’assassí, el banyut, el lladre, el beneitó, etc. El 1870 la llei del registre civil prohibeix l’ús del català. El 1881 la llei d’enjudiciament criminal prohibeix el català als jutjats. El 1896 es prohibeix parlar en català per telèfon. El 1902, obligació d’ensenyar el catecisme en castellà. El 1902, prohibició dels Jocs Florals de Barcelona i Palma per ordre militar. El 1917 el reglament de la llei del notariat prohibeix l’ús del català. El 1923 se’n prohibeix l’ús en actes oficials i s’obliga a dur en castellà tots els llibres i registres oficials. El 1926 un reial decret condemna a “arresto mayor a prisión correccional” a qui es resisteixi a usar el castellà i se sanciona amb el trasllat els mestres que ensenyin en català. A partir de la victòria dels militars colpistes, el 1936 a les Balears llevat de Menorca i el 1939 a la resta, hi ha la prohibició total del català, en tots els àmbits públics, usos i funcions, i imposició absoluta del castellà. Les parets s’omplen d’inscripcions amb el rostre del dictador: “Si eres español, habla español”. A la plaça de Catalunya es cremen llibres catalans i la biblioteca de Pompeu Fabra és llançada al carrer i cremada, com la de Gaetà Huguet a Castelló de la Plana. Però, negant la realitat, el 2001, l’avui rei emèrit d’Espanya diu sense immutar-se: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sinó de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano.”

Avui, mig segle després de la mort de Franco, gràcies a l’escandalosa discriminació idiomàtica de la constitució espanyola del 1978 i l’incompliment constant i escandalós de la legalitat catalana en matèria de llengua, la persecució i minorització del català, arreu del seu propi territori, és una constant diària al comerç i per part de funcionaris i empleats públics de la seguretat, el transport, la justícia i la salut, a partir de l’afirmació “En español, que estamos en España”. Doncs potser ja és hora que deixem d’estar-hi.