Conviccions febles

La trajectòria en els darrers anys de les principals companyies petrolieries del món occidental ens aporta un exemple de comportament real, i ens permet extreure conclusions importants.

D’una banda, tenim la petroliera americana Exxon. De l’altra, el que en podríem anomenar les petrolieres europees: Shell (angloholandesa), BP (britànica), Total (francesa) i ENI (italiana). Exxon ha mantingut permanentment, i de manera desacomplexada, una estratègia de centrar-se en la producció d’hidrocarburs (petroli i gas) i ignorar qualsevol expansió al món de les renovables. Les europees, per contra, varen començar, per primer cop (fins llavors hi havia hagut moltes bones paraules i quasi cap fet), una expansió deliberada i real en generació d’energia renovable (Shell va crear la divisió de “Noves Energies” el 2016; BP va anunciar el 2020 que per al 2030 hauria reduït la producció de gas i petroli en un 40%, etc.).

Aquesta divergència en estratègies es devia, essencialment, a la major pressió de l’opinió pública europea, “exigint” de les petrolieres un gir decidit del seu ventall de generació d’energia cap a les renovables, per tal de poder mantenir la llicència social per operar, ço que també es traduïa en una major pressió governamental en la mateixa direcció. Aquesta nova estratègia de les europees els va valdre molt bona premsa i una aclucada d’ulls per part de l’opinió pública. Llavors va arribar la pandèmia, un descens acusat de la mobilitat, amb l’associat descens en el consum d’hidrocarburs, i la corresponent caiguda de preus i guanys per a totes les petrolieres.

El problema ha sigut que, després de la covid, han ocorregut dos canvis essencials al mercat que han capgirat el panorama. D’una banda, els preus del petroli s’han recuperat del daltabaix de la covid. De l’altra, els governs del món, que havien abaixat els tipus d’interès fins a zero durant la covid, per tal d’estimular la despesa, ara els han apujat (els EUA fins al 5%; la UE fins al 4%), en els seus esforços per a combatre la inflació.

Això ha tingut un impacte molt negatiu en la rendibilitat dels projectes de renovables, perquè pràcticament tots els costos de les renovables ocorren al principi del projecte, mitjançant la inversió en capital necessària per a comprar i instal·lar les plaques solars o les turbines eòliques (després, el sol i el vent són de franc). Per això, la rendibilitat dels projectes de renovables es veu molt fortament impactada pel cost del capital (és a dir, pels tipus d’interès). Aquesta evolució dels tipus d’interès, i, per tant, de la rendibilitat dels projectes de renovables, ha fet que aquests hagin perdut molt d’atractiu econòmic davant de l’explotació d’hidrocarburs.

I, de retruc, això ha impactat en la rendibilitat global i l’atractiu econòmic de les petrolieres, fent que, del 2020 al 2025, el valor d’Exxon s’incrementés en un 54%, mentre que el del conjunt de les europees només ho fes un 16%. Aquesta divergència ha generat una pressió immensa per als executius de les europees, i els ha forçat a intentar emular l’atractiu econòmic d’Exxon. A la pràctica, i en el context de menys rendibilitat dels projectes de renovables, això ha suposat una hibernació o, directament, cancel·lació, de les ambicions renovables de les europees, i un retorn a apostar (quasi) exclusivament pels hidrocarburs. Ras i curt, ha portat les europees a intentar copiar Exxon.

Així, al final d’aquest cicle, les forces del mercat, que prioritzen exclusivament el rendiment econòmic dintre del marc legal existent, han escombrat els fruits de la pressió social. Ço que ens demostra, un cop més, que amb la pressió social sola no n’hi ha prou, i que si de debò es volen canvis, cal fer canvis legislatius que canviïn el terreny de joc de forma permanent i per a tothom. Com, per exemple, aplicar impostos directes a totes les emissions de carboni fins que la balança econòmica es decanti definitivament del costat de les renovables. Tots ja sabíem que per a tenir canvis permanents calen canvis legislatius, però aquest episodi ens ho ha demostrat amb fets un cop més.