Dèries amb accent
Qui més qui menys, tots tenim dèries. En diem manies per no haver de pagar psicòleg, però ben mirat podrien figurar tranquil·lament al manual de psiquiatria domèstica. Me n’he anat adonant a mesura que m’he fet gran i, sobretot, quan les veus reflectides en els altres. Primer t’hi fas un tip de riure, i després penses: “Ep, si això també ho faig jo!” Per exemple, no suporto que a casa no tirin els mitjons al cove de la roba bruta girats del revés. És que em fa angúnia pensar en aquella crosta de polsim cutani que després s’allibera a la rentadora. I mira que la tecnologia ha avançat, però la rentadora encara no té detector de pell morta. Així que em veig allà, com una arqueòloga tèxtil, regirant mitjó per mitjó abans del cicle de rentat. Una altra que em neguiteja profundament és que no es faci el llit abans del migdia. Ja em perdonareu, però començar el dia sense ventilar i estirar llençols és com menjar sense parar taula. Fer el llit hauria de ser el primer estirament vital del matí, tota una declaració d’intencions. Ara bé, entre totes les manies que podríem catalogar com a innocents o pintoresques, n’hi ha una de col·lectiva que és més difícil de pair: la dèria (greu) de no penalitzar els errors ortogràfics i la incoherència lingüística en les proves oficials, especialment en les PAU. Sí, ho sé, sona impopular. En un temps en què es valora més l’expressió lliure que la forma, demanar correcció pot semblar una mania dels filòlegs o d’altres temps. Però què és una llengua si no un pacte entre forma i significat? Que en les PAU es valori el contingut, molt bé. Que s’animi l’alumnat a expressar-se, també. Però si no penalitzem els errors greus, si no premiem la coherència i la correcció, estem transmetent que escriure bé no importa. I escriure bé, especialment en la pròpia llengua, sí que importa. I molt. És identitat, és rigor, és capacitat de pensar bé. Perquè qui no sap escriure amb precisió difícilment sabrà argumentar amb claredat. L’exigència, quan és justa, educa i reforça. Com el llit fet al matí, com el mitjó ben girat. O com aquell professor que marca en vermell una “b” on hi havia d’haver una “v”, no per fer mal, sinó perquè sap que aquell detall és una dèria —la de cuidar la llengua, també en les PAU— i és una de les que més falta ens fan.
