Un problema gravíssim

Vivim fent veure que l’economia va bé. Però en realitat aquesta perspectiva coexisteix amb el nombre més elevat de famílies en risc de pobresa, lloguers que es mengen la major part dels ingressos familiars, xifres de sensellarisme a l’alça, joves sense expectatives d’accedir a un habitatge assequible i un llarg etcètera de condicionaments i casos semblants.

A Catalunya es deia en altre temps que treballant et podies guanyar la vida, ara ja treballant i cobrant els sous mitjans del país no es pot accedir a un habitatge digne. I la impotència i desesperació de tantes famílies no són acceptables en democràcia. Vaig tenir l’honor de participar en el grup de treball Catalunya 2022 per assessorar el govern de la Generalitat i definir polítiques orientades a garantir la competitivitat i el desenvolupament del país. Vàrem presentar les propostes i conclusions a comissions parlamentàries amb tots els grups polítics presents. Doncs bé, un dels objectius importants que es definien a l’informe era: fomentar l’habitatge digne, assequible i sostenible com a mecanisme de lluita contra les desigualtats. I la primera acció consistia a emprendre de seguida un pla de xoc territorial per a l’habitatge assequible que permetés aconseguir en 10 anys un 10% d’habitatge públic, mitjançant l’aplicació d’un conjunt de mesures concretes. En altres paraules, s’apostava decididament per la construcció d’habitatge públic de lloguer social, sempre sota un control públic estricte, però finançat mitjançant models de col·laboració publicoprivada. I ara resulta que, curiosament, aquest és també el consell del Banco de España, però no compleix amb la seva obligació d’aportar les mesures financeres necessàries per intervenir.

Dies enrere, el Sr. Joan Clos, exalcalde de Barcelona, exministre i exdirector executiu d’ONU-Habitat, va fer una afirmació xocant. Ras i curt, va dir que ni un euro públic ha d’anar a la construcció d’habitatge. I, en canvi, va proposar concessions a 20, 30, 50 o 80 anys en què l’administració subvencionés la part que no poguessin pagar les famílies. Això és una fórmula de col·laboració publicoprivada massa beneficiosa per a la part privada si el període és massa llarg. Perquè quin constructor no voldria tenir garantits guanys durant 50 o 80 anys? No té sentit un termini superior a 30 anys. O és que hi ha alguna entitat financera que concedeixi hipoteques amb retorns de 50 a 80 anys? En definitiva, sí que convé una col·laboració publicoprivada, però amb un període de temps raonable i el retorn de la propietat a mans públiques. També va afirmar: “S’ha de fer almenys un 20% de l’estoc actual d’habitatges. A Catalunya el problema no és de 50.000 habitatges, és d’un milió i mig.” Doncs, ni tant ni tan poc. Posem mesura.

A la demarcació de Girona es varen construir des del 1991 fins al 2001 exactament 50.060 habitatges principals, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, sense que això suposés cap problema econòmic ni social. Que serveixi almenys com a referència per entendre que construir 50.000 habitatges ara mateix no és impossible ni una xifra prou elevada per resoldre el problema de l’habitatge al conjunt de Catalunya, atès el dèficit que s’arrossega. Si volguéssim tenir un 10% d’habitatge públic de lloguer assequible, situant-nos així a la banda mitjana baixa d’Europa, com que l’any 2021 a Catalunya hi havia 2.989.357 habitatges principals (no compto els secundaris ni altres), vol dir que n’hauríem de construir gairebé uns 300.000.

D’altra banda, el preu actual de construcció és elevadíssim. Ara els bancs financen la compra d’habitatges de preus molt elevats i, és clar, només se’ls poden permetre les rendes altes o altíssimes, que no tindran problemes per assumir les seves hipoteques. Així, el Banco de España informa que té el risc financer controlat. Europa ja ha advertit Espanya que la manca d’habitatge assequible pot afectar negativament el creixement. A parer meu, el Banco de España no actua ara com tampoc ho va fer abans del 2008 per intervenir el mercat immobiliari. I, mentrestant, s’ha de pagar la construcció d’habitatge públic a uns preus tan elevats? Perquè si es construeix més els preus encara pujaran més. En definitiva, el problema rau en qui posa l’esquella al gat. Perquè, efectivament, al mercat d’habitatge tenim un problema econòmic i social gravíssim, però no veig que els responsables polítics ni l’autoritat monetària controlin la situació.