“«No a catalanes»”

“No ser­vi­mos a cata­la­nes, va etzi­bar seca­ment el far­macèutic fa poques nits a un alumne meu que, arran de la malal­tia del seu avi, s’havia apro­pat a la farmàcia més pro­pera, situ­ada, tan­ma­teix, a l’altre cos­tat de la rat­lla”. Podia sem­blar l’anècdota de l’arti­cle que va publi­car dimarts el catedràtic de la Uni­ver­si­tat de Lleida Flo­cel Sabaté a propòsit del llarg con­flicte d’Aragó amb Cata­lu­nya dels béns patri­mo­ni­als sig­nes d’una història com­par­tida. Però no: els efec­tes més greus d’aquest enfron­ta­ment engen­drat en des­pat­xos és haver vio­len­tat les rela­ci­ons entre veïns fins al punt que un far­macèutic ara­gonès es nega a aten­dre un usu­ari català en una situ­ació d’extrema neces­si­tat per­so­nal. Com s’ha pogut arri­bar fins aquí? La pre­gunta l’hau­rien de res­pon­dre aquells que han uti­lit­zat la guerra de l’art, decla­rada per ells matei­xos, per als seus pro­pis bene­fi­cis, siguin vots en unes elec­ci­ons, m’agra­des i comen­ta­ris incen­di­a­ris a les xar­xes soci­als o càrrecs en una admi­nis­tració pública. Un cop hau­ran acon­se­guit tot el botí, les ten­si­ons entre per­so­nes que sem­pre havien vist la rat­lla com una fron­tera falsa per­sis­ti­ran. Aquest és el seu lle­gat enve­ri­nat. Aquesta és la ferida que con­ti­nuarà sag­nant. El fac­tor humà mai els ha impor­tat, entre d’altres raons perquè els seus des­pat­xos són lluny de la rat­lla.