El Weimar global

Fa poc, vaig anar a veure l’exposició que hi ha al Caixafòrum de Barcelona Temps incert, Alemanya entre guerres. Hi podem veure aspectes polítics, socials, econòmics i artístics d’aquell període, la República de Weimar, que va abastar del 1918 a 1933 i es va acabar amb l’ascens dels nacionalsocialistes al poder. La societat alemanya va estar en tot moment condicionada pel gran deute que li van imposar les potències guanyadores de la guerra i que, amb el crac del 1929, va portar a la hiperinflació i l’empobriment. Tot aquest temps, va estar marcat per aixecaments i revolucions, i la presència de milícies armades de diferents ideologies va ser una constant. El desordre i la ruïna van portar al poder algú que prometia ordre, Adolf Hitler, que va desmuntar la república i va instaurar un règim de partit únic que va fer créixer l’economia i va acabar amb l’atur en un país que havia arribat al 43% de desocupats. El preu va ser molt alt: la pèrdua de llibertats, la repressió i, finalment, la guerra. El cas de Hitler no va ser únic a Europa: a partir del 1920, a Hongria, Polònia, Portugal, Espanya (amb Primo de Rivera), Àustria, Grècia, Romania, Bulgària i els països bàltics també hi va haver règims totalitaris.

Recentment, s’ha publicat el llibre Waste land (“Terra erma”), del professor Robert Kaplan. L’expressió va ser utilitzada per un periodista de The New York Times en referència a la Rússia de Vladímir Putin: “La democràcia ha arrelat en terra erma.” Kaplan exposa la idea que ens trobem altre cop en la situació de l’Alemanya d’entreguerres, però aquest cop afecta tot el món, i qualifica la situació de “Weimar global”: la democràcia és feble i inestable i hi ha forces d’extrema esquerra i d’extrema dreta creant conflictes. L’autor afirma que les grans potències actuals (els Estats Units, la Xina, Rússia i Europa) estan en decadència i el rearmament que han decidit iniciar empitjorarà les seves economies. Els conflictes globals s’afegeixen als problemes locals, que al nostre país podrien ser, entre d’altres, l’encaix no resolt de la immigració, la manca d’habitatge, la proliferació d’ocupes, l’atur juvenil, l’emigració dels nostres joves més preparats i el col·lapse dels serveis públics malgrat l’alta fiscalitat que patim. Un senyal d’aquest nou Weimar és l’enquesta feta a Catalunya entre els joves catalans fa poc: un 16,4% dels nois entre 18 i 24 anys creuen que un règim autoritari és preferible a la democràcia i a un 20% li és igual un règim que un altre. Els poders públics farien bé d’analitzar què s’està fent malament perquè tants joves no s’identifiquin amb la democràcia. Tirar pilotes fora i tractar aquests joves com si s’haguessin passat al costat fosc no sembla la millor resposta.

La gran contradicció que es va viure a l’Europa d’entreguerres i que es comença a viure ara mateix és que, com diu Kaplan, “sense ordre no hi pot haver democràcia”, i quan una part significativa de la població percep que al seu país no hi ha prou ordre, dona suport a opcions que imposen l’ordre però acaben amb la democràcia. El món actual, segons l’autor, no el destruirà un sol tirà, sinó molts tirans, i posa com a exemple Putin i Xi Jinping. En el moment de publicar el llibre, Donald Trump encara no havia guanyat les eleccions, però la seva victòria només referma les tesis de Kaplan: ja hi ha un tirà més a la llista, al país més ric del món, que està totalment dividit entre l’esquerra woke i els que van armats. Veurem si les institucions dels Estats Units seran prou fortes per aguantar el cop.