IA ‘versus’ IE

En català existeix un verb que s’utilitza relativament poc –o com a mínim no al meu entorn conegut– i que defineix a la perfecció aquella sensació de posar els pèls de punta que et produeix una situació, quelcom que et fa eriçar els cabells. Sinònim d’estorar o corglaçar, “esborronar” és una paraula de sonoritat gruixuda que em ve perfecta per detallar l’estat que em va provocar això que ara us explicaré.

Us confesso que, sovint i en contra de la meva voluntat, em passo estones fent el badoc davant la pantalla del mòbil, abans d’anar a dormir. Desatenent els consells dels experts que diuen que aquesta pràctica és nefasta per agafar el son, us garanteixo que, tot i lluitar contra aquest costum, el meu dit es mou sol, com una entitat aliena a mi, passant pantalla amunt, cada deu o quinze segons, desestimant contingut –generalment absurd, no ens enganyem.

Res no sol impactar especialment la meva ment, he de dir, com a descàrrec. Senzillament és un gest mecànic. Res a destacar on paris massa atenció. A la pantalla apareixen gats, balls, moda, pintura, decoració... Tot dictat per un algoritme que, segons els experts, he creat jo mateixa, en funció del temps que dedico a cada reel –que ara se’n diu així, d’un vídeo curt–. Però fa un parell de nits, ai senyor, un d’aquests reels em va deixar així, esborronada. A la imatge apareixia un noi, ben plantat –un morenàs guapíssim, d’aquells que, en la realitat no veus enlloc, ves a saber on s’amaguen–, amb ulls de dedicar-me absolutament tota la seva l’atenció, com si li anés la vida en aquesta acció, demanant-me si em sentia sola. El meu primer gest va ser girar-me, torbada, cap al meu marit que dormia plàcidament al meu costat.

El meu dit es va aturar i vaig deixar que aquell home –mig real, mig dibuix animat acabat de sortir d’una pel·lícula de Disney–, just m’expliqués quina era la seva proposta per fer-me sentir primer, acompanyada; segon, estimada; tercer, escoltada; quart, respectada. Això ja no era un gat fent monades, senyores i senyors. Això ja no era un vídeo curt on algú amb molta pasta volia fer-me creure que havia comprat i, posteriorment, decorat per quatre xavos una casa de somni amb un cartutx de silicona i quatre fustes trobades en una gran superfície dedicada al bricolatge, a la jardineria o a la decoració. Darrere d’aquella cara angelical, d’aquell somni d’home fet imatge d’Instagram, hi actua impunement la intel·ligència artificial.

Una intel·ligència artificial que acumula tota la informació mundial, a qui estem dotant inconscientment de tot el poder per incidir en les nostres accions i opinions, a força de resoldre consultes que nosaltres mateixos li plantegem, sorpresos per l’abast de les seves respostes. Una IA a qui permetem que prengui decisions per nosaltres, que ens resolgui qüestions, que ens dicti paraules, que visqui, en definitiva, per nosaltres. És tan trist participar en un jurat de microliteratura i detectar, darrere la signatura d’un infant de dotze anys, la mà malèfica de la IA, que li ha robat el moment magnífic que la creació d’un relat imaginatiu li representaria... I si això no fos suficient, no només ens permetem aquesta invasió, no sabent posar límits a aquesta intrusió –còmoda, sí, però intrusió a la fi–, que a més li facilitarem tota la informació emocional, patrimoni de la humanitat, a través d’aquestes aplicacions on un company o companya artificial et promet l’atenció que tots cerquem.

Pobres de nosaltres, pobres humans vivint en una societat moderna, atrafegada, individualista, preses fàcils d’una aplicació virtual que ofereix primer, companyia; segon, estima; tercer, escolta activa; quart, respecte... I llavors, qui controli la IA, controlarà el món. Ciència-ficció, oi? Intel·ligència artificial versus intel·ligència emocional? S’accepten apostes. Potser sí que, finalment, haurem de contractar un Ethan Hunt, amb la missió –aparentment impossible a hores d’ara– de destruir l’Entitat, abans, i això ja no és pel·lícula, que ens destrueixi ella a nosaltres.

Vaig tancar el mòbil, el vaig desar sobre la tauleta, no sense mirar abans si havia posat les alarmes per a l’endemà, i em vaig abraçar al meu home–no reel, però sí real– que continuava dormint plàcidament. I jo em pregunto: si al meu llit no hi dormís ningú a qui abraçar, hauria clicat per tal de baixar-me l’aplicació?

Joc brut, IA, joc brut.

Paraula de gironina.