La feina que ningú t’explica

En un establiment de dues plantes, una dedicada a alimentació i l’altra, a productes variats que temps enrere van donar sentit als Tot a 100, l’ambient és tranquil i els clients van omplint les seves cistelles. La planta de dalt, on sobretot hi ha objectes propis de la llar, és gairebé un desert. La de baix concentra gairebé tot el moviment. En un moment donat, un jove puja les escales poc després de passejar-se per la zona de llaunes de conserva. La jove treballadora que és a la caixa en aquell moment apropa la boca a un micròfon minúscul que té enganxat a la solapa i indica a algú que li ha semblat veure, a través de les pantalles que té sobre el cap i en les quals es projecten diferents plànols del negoci, com aquell home s’havia ficat una caixa petita a l’interior de la jaqueta. Un company que treballa al mateix establiment perquè du la camisa reglamentària puja a dalt i baixa amb una llauna de tonyina a la mà. El suposat lladre, amb aspecte assossegat, baixa les escales i abandona el local. Actua com si l’acció no l’afectés, com si només pretengués fer justícia i hagués decidit recuperar un objecte que li pertanyia i que prèviament algú li ha sostret. En cap moment s’altera. Ningú allà es pregunta si roba per necessitat, perquè passa gana, o és un cleptòman com una casa. La vida continua per a tothom, també per a la treballadora que s’encarrega de cobrar a la caixa i que potser quan va signar el contracte de treball ningú va recordar dir-li que hauria d’estar amb un ull a la cinta i el datàfon i un altre, en una multitud de pantalles que té sobre el cap. Potser tampoc ningú va tenir present dir a l’altre treballador, que per poc no deu ser mileurista, que a banda de reposar les estanteries de llaunes i de begudes s’hauria d’enfrontar cara a cara a tota persona que mirés d’endur-se productes sense pagar, també si se li encaren.