La conciliació no pot fer vacances

Els infants tenen dos mesos i mig de vacances. Els adults, amb sort, un. Què fem amb les criatures? Cada estiu, les famílies es veuen atrapades en una equació impossible: horaris laborals que no s’adapten al calendari escolar, activitats d’estiu amb preus inassumibles i una xarxa de suport que sovint penja d’un fil. El problema no és nou, però s’agreuja amb els anys. Les famílies tenen cada vegada més dificultats per sostenir-lo. Mentrestant, el debat públic passa de puntetes per sobre d’aquest tema com si fos una qüestió privada. Però no ho és.

Entre casals, colònies i cangurs, el cost de la cura dels infants pot arribar fàcilment als 1.500 euros per criatura. I encara més si es vol optar per activitats especialitzades o colònies amb pernoctació. Si una família paga uns 150 euros mensuals per l’escola pública amb menjador durant l’any, com pot assumir aquest mateix cost –o superior– cada setmana d’estiu? Molts diuen que aquest període s’empassa la paga extra. I això si en tenen.

La solució, per a moltes famílies, és delegar en els avis. Durant el curs, ja fan de suport logístic: porten i recullen els infants, preparen berenars, fan de pont. A l’estiu, aquesta col·laboració es converteix en dependència. Avis i àvies assumeixen setmanes senceres de cures, sovint amb problemes de salut, amb menys energia i sense reconeixement. Ho fan per amor, sí. Però a ningú li agrada que l’amor es converteixi en obligació. Tampoc als fills, que, amb incomoditat, demanen ajuda quan no tenen cap altra opció. I no totes les famílies tenen aquesta possibilitat: sovint els avis viuen lluny, tenen altres càrregues o són massa grans.

Quan no hi ha avis a prop, les famílies busquen fórmules per arribar-hi. Una de les més habituals és que el pare i la mare es reparteixin les vacances. Així estalvien setmanes de casal, però deixen de compartir l’estiu. El descans esdevé una rotació logística i les vacances –aquell espai de connexió compartida– es trenquen.

Quan cap d’aquestes opcions és viable, la càrrega recau gairebé sempre sobre la mare. És habitual –i socialment acceptat– que sigui ella qui demani una excedència. Això implica una reducció d’ingressos, però també de cotització, serveis socials i, a la llarga, de jubilació. És una renúncia silenciosa que reforça la dependència econòmica i perpetua una desigualtat de gènere que sembla escrita amb tinta invisible. És un pacte no escrit: l’Estat deixa de fer i les dones cobreixen els forats. És cert que hi ha beques, casals municipals i algun esforç per facilitar les coses. Però quan parlem de set setmanes i de múltiples criatures, tot plegat és insuficient. Sobretot per a les famílies monoparentals, que a Catalunya superen el 30% i que sovint ja viuen al límit. Aquesta manca de responsabilitat social envers la cura dels infants té una conseqüència més: les diferències socials s’agreugen. Mentre uns infants practiquen idiomes, esports i habilitats creatives, els que tenen menys recursos passen el dia davant de pantalles. La bretxa educativa i emocional no fa vacances, es multiplica. I no és culpa de les famílies, és una qüestió de model de país.

El problema no és individual, és estructural. El sistema educatiu es va dissenyar pensant en un model de família que ja no existeix. A casa meva, quan jo era petita, la meva mare no treballava fora de casa en el mercat laboral i podia ocupar-se de nosaltres durant l’estiu. Per sort, això ha canviat. Les dones poden desenvolupar-se professionalment i podem gaudir del seu talent com a societat. Però les estructures no han canviat al mateix ritme. Si el professorat fa vacances –com ha de ser–, el govern ha de garantir serveis de qualitat i assequibles per a totes les criatures. També hauria de posar totes les instal·lacions educatives i esportives al servei de l’educació i la formació esportiva i cultural de les criatures. No n’hi ha prou amb dir que la conciliació i la corresponsabilitat és important: cal dotar-la de pressupost, planificació i voluntat política. La conciliació no pot ser una carrera d’obstacles, ni una càrrega col·locada a l’esquena de les dones i dels avis. Si les criatures són el futur de totes i tots, cuidar-les ha de ser una responsabilitat compartida. També a l’estiu.