Mares i pares del món, unim-nos!

El gran fracàs de la paternitat ha estat prendre cegament els paràmetres del neoliberalisme econòmic, haver agafat el llenguatge nociu amb què se’ns jutja en el camp laboral i aplicar-ho a la nostra vida personal: la dictadura d’un vocabulari destructiu que ens exigeix la impossible perfecció per ser uns servidors productius del sistema.

Així doncs, com a treballadors, s’espera de nosaltres un èxit singular sobre el qual sustentar el nostre relat, una història falsa de triomf que es basa a evitar l’error, a ser tècnicament perfectes mentre oblidem la necessitat de construir un pensament que ens permeti judicar aquest estripador d’autoestimes: una educació que aparta la filosofia i abraça la tecnologia per crear autòmats i, així, trasllada els paràmetres d’actuació laboral a l’àmbit de la vida privada. Tenim massa plens els gimnasos i massa buides les biblioteques.

D’aquesta manera, no només hem de ser ideals com a professionals perquè la nostra projecció pública acaba essent definició de la nostra identitat, sinó que hem de mostrar una vida personal a l’altura d’aquesta perfecció exigida, o sigui, hem de tenir unes vacances acollonants per mostrar-les a Instagram, no podem engreixar-nos perquè s’ha d’allargar la joventut fins a la jubilació, hem de gaudir d’una vida social extravertida al màxim, i hem de construir una vida basada en les certeses neuròtiques d’allò totalment opinable: no hi ha espai per a la improvisació i així evitem la sinceritat de la meditació calmada que ens aboca al precipici.

Per tant, la conseqüència lògica d’aplicar aquests punts d’actuació a la paternitat és la proliferació de culpabilitats extremes pel fet de no estar a l’altura, de frustracions per l’asimetria en la visualització del que havia de ser i la merda que és realment, la bogeria del dualisme maniqueu entre la realitat exposada i la veritat de la llar, i, al final, el dubte constant d’actuació perquè quan una persona educa des de la culpabilitat acaba fent concessions per compensar el fet de no perdonar-se pels propis errors i, com a conseqüència, acabem essent la generació de pares més traumats de la història: entre Pere el Catòlic, que va donar el seu fill Jaume I com a ostatge al seu màxim enemic, i aquesta generació de pares mil·lennistes que s’angoixen per la vida rutinària dels seus fills, home, hauríem d’anar buscant un punt intermedi.

Per començar proposo acceptar la nostra vulnerabilitat com a pares, entendre que donar una educació ferma, equilibrada, virtuosa i transcendent no té a veure amb la nostra capacitat per equivocar-nos de manera crònica amb fets diaris, ja que la capacitat d’educar no va relacionada amb la perfecció sinó amb la rectitud d’intenció de qui cerca la virtut. Nosaltres no hem de ser només fars pels segons de llum que donem, sinó perquè quan tenim moments de foscor seguim donant voltes per tornar a il·luminar el camí amb certesa: la imperfecció és la forma correcta d’educar des d’un context humà, perquè qui accepta la seva imperfecció és qui aconsegueix una felicitat genuïna i realista.

De totes maneres, per aconseguir gestionar la imperfecció pròpia en l’educació també és necessari no viure-ho amb la solemnitat de qui està intentant salvar el món d’una bomba nuclear, o sigui, hem de posar sobre la taula l’humor imprescindible perquè ens fotem de nosaltres mateixos i, per tant, humanitzem els errors per dur-los al terreny del llenguatge de l’amor: quan l’error passa a ser material de sàtira familiar, clarament acaba essent aliment d’unió, de comprensió, d’establir un relat comú en què tothom s’hi reconeix i hi troba el seu espai per créixer.

En definitiva, arriba el moment dels pares rebels, de la força del contrapoder contra el llenguatge establert per un sistema que ens vol esclaus d’una perfecció utòpica, de realitzar una apologia de la civilització de la imperfecció de qui persegueix la virtut des de les pròpies mancances, d’un concepte de persona allunyat de l’home salvatge de Rousseau i de l’home perfecte dels neocons, d’una idea de paternitat de qui gaudeix del trajecte d’educar sabent que certs camins fan pujada i els hem de fer a peu per gaudir del premi de qui ha estimat els seus fills incondicionalment, els ha ajudat a créixer en un sentit genuí de la llibertat, i els ha educat amb màxima fermesa des d’aquesta imperfecció que ens fa absolutament humans i bastant feliços. Mares i pares del món, unim-nos!