Per una reconstrucció nacional

Amb la cultura del lament i la reclamació abstracta no es va enlloc. Cal deixar de presentar-se en negatiu, cal construir el discurs en positiu i replantejar de base l’estratègia de la negociació. El dret a existir, la justícia i la dignitat no són negociables. El pacte s’ha de centrar en les condicions i els terminis de la separació, no pas en el resultat final, ni tampoc amb un abast desequilibrat en termes de guanys i pèrdues

La negociació i l’objectiu presenten un altre aspecte: l’altra part ja ha dit en tots els termes possibles que s’hi nega en rodó, i que farà tot el que calgui per mantenir la unitat de l’actual Estat espanyol. En aquest punt és recomanable una lectura freda i extensa de la Història. Com s’han independitzat els territoris preses d’un Estat que no és el seu? Estalviem detalls, disponibles a les xarxes amb caires més o menys tendenciosos. Aquest cronista, i d’altres –no gaires, tot sigui dit–, s’ha manifestat quan s’ha escaigut sobre la radicalitat necessària per arribar a l’objectiu.

El món és cada cop més una samfaina on la no discriminació alimenta una creixent i general confusió. Qui té coneixement, prudència i autoritat per discriminar? Quina societat autoreconeguda, coherent i consistent té criteri per escollir i assenyalar els seus discriminadors i prescriptors? La contradicció final apareix entremig del xivarri d’una congregació saturada per la informació, que els mercaders insisteixen a confondre amb el coneixement; apareix amb la idea reductora de modernitat, una noció del progrés plena de coses que no es poden fer perquè són velles, perquè són inútils.

Cap societat se sosté per si sola. Amb la butxaca i la clau de casa no n’hi ha prou; cal una raó, la força d’un perquè, cal una ànima, i si es menysprea i es deixa de banda, la manca de base impedeix arribar enlloc. Tenim una majoria cansada, indiferent o ofegada en el desànim i el ressentiment, d’altres aprofitant la confusió per arreplegar per la butxaca, la presència i l’ego –cares de la mateixa moneda–, i una minoria que prova de refredar el cap i, amb la llanterna de Diògenes, buscar indicis de llum enmig de la foscor baquetejada.

No ajuda la idea cada cop més generalitzada en la majoria de la població que l’administració pública no hi és per servir-los i protegir-los, sinó per servir-se i protegir-se ells mateixos, una idea desgraciadament fonamentada. Els mecanismes d’accés al poder han fet una deriva tan absurda i salvatge que ja no governen els millors, com propugnaven els humanistes neoplatònics hereus també de Ciceró, sinó els cobdiciosos, els espavilats, els venedors de xarops i els estafadors sense escrúpols. Els instruïts i honestos no són la norma, sinó l’excepció. Dels altres n’hi ha hagut sempre, però els mecanismes per apartar-los no havien sigut mai tan dèbils com ara.

Per què els habitants d’un territori reclamen un Estat, per què en volen un? Perquè es veuen ells mateixos –i és el que compta– com una nació. Un Estat es té, una nació s’és. I què és una nació? Una comunitat amb una cultura i un sentiment de col·lectivitat tan diversos com es vulgui, però propis per sobre de tot. Veient les gestions de diversos àmbits, Catalunya no ho té. És un territori ocupat immers en un procés de genocidi cultural, i en aquest aspecte està pitjor que en el franquisme, perquè ara molt pocs en són conscients, i el col·laboracionisme –sovint inconscient, sovint producte de la ignorància– és a l’ordre del dia, dins de les mateixes institucions pretesament catalanes. La base de ser és voler ser. Es vol ser, ara mateix? La matèria primera és la cultura, és l’ànima de les congregacions. I la cultura està en dissolució.

L’existència com a nació és el centre del cas, i si és dèbil, incoherent i malalta, cal una restauració sense ambages ni rebaixes, ni amb la masoquista idea que comporta recular, tancar-se i exhumar esquelets de l’armari. La verticalitat del temps mostra que no hi ha futur sense el coneixement i la consideració del passat, perquè per desgràcia però també per sort, els grans valors són en el passat. Com va dir un, i no em cansaré de repetir-ho, la tradició no és l’adoració de les cendres, sinó la preservació del foc. A Catalunya el foc s’ha apagat, i sense coneixement, voluntat, coratge i un sòlid acord entre la ciutadania i els lideratges sortits entre els millors de la ciutadania mateixa no es tornarà a encendre.