Senyor, sí senyor!

Quin goig veure el quixotesc Pedro Sánchez plantant cara als gegantins manaires de l’OTAN que li exigeixen pujar de cop i volta el pressupost de Defensa fins al colossal 5%. En les seves diplomàtiques passejades per ciutats nord-americanes prèvies a la trencadissa incontrolada del paquiderm Trump, Sánchez va arrencar titulars elogiosos dels comentaristes rendits a la seva bona planta. Ara, en canvi, la negativa a malbaratar diners públics en més míssils i tancs fins i tot l’han convertit en objectiu de la verinosa portaveu de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, que li ha dedicat uns segons per recordar qui mana. Irene Montero, de Podem, ha vingut a dir el mateix que Leavitt, això sí, des dels antípodes ideològics: a l’hora de la veritat qui prendrà la decisió no serà pas l’inquilí de La Moncloa, sinó el manaire ataronjat. La resta, mers gestos quixotescos, com el dia que l’expresident Rodríguez Zapatero va tocar el voraviu ianqui negant-se a posar-se dret al pas de la bandera de les barres i les estrelles. Mentre Sánchez insistia a repetir que no i que no, que no arribarà al 5%, afirmant que això posaria directament en perill l’estat del benestar, el ministeri de Defensa espanyol certificava manyac l’arribada de més avions a la base de Morón, probablement destinats a reforçar la pressió militar contra l’Iran. O sigui, no ens aixequem quan desfila la bandera però ens agenollem quan els avions s’aturen a omplir els dipòsits. Que vigili en Sánchez, que entre la Leavitt, en Rutte i companyia no ens acabin esquilant igual com van fer amb Grècia durant la maleïda austeritat. I aquí no tenim ni un trist Varufakis. Amb els americans, poca broma, que el 1898 no van tenir cap problema a desencadenar la guerra de Cuba alimentant la fake new que els espanyols havien enfonsat el cuirassat Maine, ancorat al port de l’Havana. Té raó, la Irene Montero, si Sánchez aspirés a tenir credibilitat en aquesta matèria el que hauria de fer seria nomenar amb caràcter urgent ministre de Defensa el venerable Pepe Beunza.