Pairolí i Cuyàs, sempre en el record

El 15 de juny, dia que feia cinc anys que havia mort Manuel Cuyàs, era diumenge i no es publicaven les Mirades. Demà és diumenge i tampoc no hi haurà article, però serà el catorzè aniversari de la mort de Miquel Pairolí i Sarrà, l’escriptor de Palol d’Onyar que va fer de periodista i articulista d’aquest diari i que des l’inici de l’any 2000 ens va acompanyar sis dies a la setmana, amb L’Escaire, que tanta gent enyora. Tinc ganes de recordar-los, perquè sé que molts lectors d’aquest diari encara ho fan i troben a faltar les seves reflexions tan ben escrites, tan diferents, però al mateix temps tan precises, per explicar-nos el dia a dia. Va ser Manuel Cuyàs qui va començar a substituir provisionalment en Miquel, quan aquest ens va fer saber que estava malalt i el seu tractament només li permetria fer tres articles a la setmana. Poc després, en Manuel el va substituir diàriament amb Vuits i nous, a partir del 31 de maig del 2011 i fins al seu darrer article, el 15 de maig del 2020, quan ens va anunciar, amb les quatre ratlles finals de l’article, que s’havia de sotmetre a un trasplantament que no va anar bé i que el va portar a la mort als 68 anys.

En vull parlar perquè els enyoro. Ens queden els seus llibres, i com faig sempre, els convido a buscar-los i rellegir-los. En Miquel tenia voluntat literària i va ser un dels nostres grans prosistes, amb uns lectors fidels però desgraciadament minoritaris pel valor literari de la seva obra. En Manel era bo, molt bo. I va escriure les Memòries del president Pujol, però va trobar el seu lloc en la crònica i l’article, sempre punyents, sempre divertits, sempre àcids. Amb en Miquel vam compartir taula moltes vegades, però era home de pocs amics. Amb en Manel vam dinar i sopar i fumar i riure. Els darrers plats que vam compartir, amb un i altre, van ser arrossos.

El 29 de maig del 2011, quan sabia que no superaria la malaltia, Miquel Pairolí va publicar Teló, on explicava que encarregat un arròs a cinc cuiners diferents, tots poden fer un plat exquisit, però que cadascun el faria diferent. Era la seva manera d’explicar-nos la seva recepta com a articulista: “sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d’estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat”. Ens va deixar el 6 de juliol del 2011.

En Cuyàs, que admirava en Miquel, va tenir clar que els seus articles havien de ser diferents. I ho eren. Divertit, desvergonyit a vegades, però incisiu i profund sempre. Va ser digne hereu d’una columna que amb ell ens va quedar orfe. El 15 de maig del 2020 ens explicava que havia anat al barber, i al final s’acomiadava a la seva manera. En Miquel sabia que no tornaria. En Manuel es delia per tornar. No va poder ser. Els trobo molt a faltar, com el sentit crític que reivindicava Pairolí: “Si no hi ha sentit crític envers el poder, els abusos, la intolerància, l’explotació, el fanatisme, el periodisme tendeix a les flors i violes que fan molt de goig als prats i jardins, però no a les planes d’un diari.” Veia venir temps adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria, bèsties negres per als poders que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos. Què dirien del que estem vivint?