L’ampliació del Prat o l’orquestra del ‘Titànic’

El debat sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat torna a escena, impulsat ara pel PSC de Salvador Illa i amb l’incondicional suport del poder econòmic. I torna, un cop més, disfressat de projecte estratègic de país i de proposta “sostenible”. Les justificacions que es posen sobre la taula —millorar les connexions intercontinentals, convertir Barcelona en un hub, atreure empreses de valor afegit i impulsar un nou model productiu— no han canviat. Com recorda l’economista Elena Idoate en una entrevista a El Crític del 12 de juny del 2025, aquestes promeses ja s’havien fet amb l’ampliació de principis dels anys 2000, però la realitat va ser ben diferent: l’aeroport es va convertir en la principal porta d’entrada per al turisme de masses —el 80% dels turistes que arriben a Barcelona ho fan per via aèria—, cosa que va contribuir a la precarització laboral, a la pressió sobre l’habitatge i a una major dependència de fluxos globals fràgils.

L’escenari actual és, de fet, encara pitjor que el del 2000. Vivim un moment marcat per una crisi ecològica accelerada i per un context geopolític i econòmic cada cop més incert, que sembla confirmar allò que la Gran Recessió del 2008 va iniciar: la fi de la globalització econòmica neoliberal tal com la coneixíem. En aquest entorn, és evident i manifest que és imprescindible un gir profund cap a un model econòmic més autocentrat, resilient i compatible amb els límits climàtics.

Malgrat tot, la història es repeteix. Es torna a prometre que més capacitat aeroportuària permetrà diversificar l’economia. Però no hi ha cap evidència que justifiqui aquesta afirmació. L’experiència de les últimes dècades demostra que aquest tipus d’expansió aeroportuària tendeix a reforçar el sector serveis de baix valor afegit i a consolidar un model econòmic basat en el turisme de masses, no a impulsar una economia més robusta i sostenible.

A tot això cal afegir-hi l’impacte ambiental. L’aviació és un dels sectors que més contribueixen a la crisi climàtica, amb un augment continuat de les seves emissions. És també un sector privilegiat: se’n beneficien sobretot les rendes més altes i rep desgravacions fiscals i regulacions laxes que mantenen un model de mobilitat artificialment barat però altament contaminant. Sense cap tecnologia realista a mitjà termini per substituir el querosè, ampliar el Prat només pot significar més emissions i més incompliment dels compromisos climàtics.

El projecte, això sí, sí que promet beneficis per a uns quants: Aena, que mou i promociona l’ampliació per maximitzar els seus beneficis i els dels seus accionistes; els grans actors del turisme, i el capital immobiliari i financer, que també hi tenen molt a guanyar. La majoria social del país, en canvi, no en traurà cap profit. Al contrari: un país més turístic, més contaminat i més dependent tindrà menys capacitat de garantir benestar futur. Dir el contrari és, senzillament, enganyar la ciutadania.

El problema de fons és estratègic: la insistència en l’ampliació del Prat evidencia una absoluta manca de visió econòmica per al futur del país. Davant d’aquesta absència de projecte, els seus impulsors es dobleguen als interessos i exigències a curt termini del capital especulatiu i de l’empresariat del totxo, que basen el seu model de negoci en l’explotació del territori. I alliçonen en nom del progrés a qui s’hi oposa, com si no hi hagués alternativa.

En un món en transformació, no es pot continuar apostant per un model de creixement basat en la hiperconnexió global, el turisme de masses i el lucre immediat d’uns pocs. Cal un canvi de rumb profund en la política econòmica, industrial i d’infraestructures: que apunti cap a una economia arrelada al territori, que reforci capacitats productives pròpies, que aposti per la transició energètica i ecològica, per la reindustrialització verda, per la sobirania alimentària i per una mobilitat racional i sostenible. Però Pere Aragonès en el seu moment i ara Salvador Illa sembla que ha assumit gustosament el paper de director de l’orquestra del Titanic: distreure’ns mentre el vaixell s’enfonsa, i els rics aprofiten per acabar de fer negoci i s’atrinxeren a les poques barques de salvament que ens queden.

No necessitem més avions. Necessitem un projecte de futur. No és només una qüestió de preservar el delta o defensar espais naturals: és una qüestió de quin país volem construir. Si aspirem a garantir futur a les generacions que vindran, no podem continuar cavant en el mateix forat.