Carta oberta als qui odien

Avui és 28 de juny. Dia de l’Orgull. Un dia que per a molts és festa, alegria, colors i celebració. I sí, també ho és per a mi. Però abans que això, és resistència. És memòria. És dolor. És la ferida oberta de cada vegada que rebem un insult, una humiliació, una burla pel simple fet de ser qui som.

Soc Jordi Ballart. Soc alcalde de Terrassa. Soc homosexual. I soc pare. I tot això, per a alguns, és motiu suficient per odiar-me. Aquests insults són recurrents. Reiterats. Amb noms i cognoms, o des de perfils anònims, però gairebé sempre des del mateix entorn ideològic: la ultradreta. Molts d’ells provenen directament de comptes vinculats a Vox, i massa sovint apareixen escrits amb total impunitat als perfils de la senyora Alicia Tomás, la seva portaveu a Terrassa. No són crítiques polítiques. No tenen res a veure amb la gestió. Són atacs personals, cruels, deshumanitzadors. I el que és més greu: no només m’interpel·len a mi. També van dirigits a la meva família. Als meus fills. I aquí és on em trenco.

Com a càrrec públic, he après a conviure amb l’insult, amb la manipulació, amb l’intent constant d’intimidació. Però, com a pare, no puc. Ni vull. El meu instint més bàsic és protegir-los. Que no pateixin. Que no visquin amb por. Que no hagin de llegir ni escoltar segons què. I hi ha dies que em pregunto si tot això val la pena. Si continuar sent alcalde compensa el mal que ens provoquen com a família. Perquè no és fàcil llevar-te cada dia i haver d’aguantar aquest nivell de violència i assetjament. No és fàcil fer veure que no t’afecta quan per dins et destrossa. Però també hi ha dies que torno a agafar força. Quan penso en els infants, adolescents i joves LGTBI que avui encara viuen amagats. Que tenen por. Que no s’atreveixen a dir qui són ni a estimar com volen per por de ser insultats, assenyalats o rebutjats. I penso que si el que jo faig, si el que jo dic, els ajuda encara que sigui una mica a no sentir-se sols, llavors sí que val la pena. Perquè l’Orgull no és només celebrar. És resistir. És plantar cara. És viure amb dignitat.

A tots aquells que escampeu odi, que enverineu les xarxes i la política amb menyspreu cap a qui és diferent: no guanyareu. Perquè estimar no és cap delicte. I perquè la vostra homofòbia no és una opinió: és violència. Potser algun dia deixaré de ser alcalde. Però, si ho faig, no serà per vosaltres. No serà pels insults, ni per la pressió ni per l’odi. Serà perquè hauré decidit protegir el més sagrat que tinc: els meus fills.

Però mentre sigui aquí, que ho tingueu clar: continuaré donant la cara. Continuaré defensant una ciutat lliure, valenta i orgullosa. Continuaré treballant perquè cap infant ni cap adult hagi de demanar perdó pel fet de ser com és o d’estimar qui estima. Avui celebro l’Orgull. Celebro la vida. Celebro la llibertat. I celebro que, malgrat tot, seguim drets. I hi seguirem. Sempre.