Censura a ‘El meu avi’

És tan opinable que no me n’estaré: em sembla d’una estupidesa supina el canvi en la cloenda de la cantada de Calella de Palafrugell per castigar l’autor d’El meu avi, Josep Lluís Ortega Monasterio, de resultes d’un documental de TV3 –Murs de silenci. Gran Escala 2000– en què se’l vinculava amb un cas de prostitució de menors en un local de Ventalló. Estupidesa, però no pas perquè el documental estigués més o menys contrastat, presentés més o menys clarobscurs o no recollís prou les sentències absolutòries sobre el cas. Ni perquè la querella dels hereus d’Ortega Monasterio encara estigui a les beceroles.

No acabar la cantada com les 57 edicions anteriors en represàlia contra algú que és mort i no es pot defensar és fàcil, ideològic i populista. Però sobretot demostra una confusió mental, una incapacitat de dissociar una creació de la conducta personal del seu autor. M’explico: si El meu avi és l’havanera en majúscules, ho és tant avui com un any enrere. Com l’obra musical de compositors que treballaven pel règim nazi o d’estrelles del rock amb vida fosca. Com totes les pel·lícules de culte de directors venerats pel món del setè art i protagonistes d’episodis reprovables o delictius en la seva vida privada. Com l’obra literària o pictòrica d’artistes misògins, transfòbics o simpatitzants del franquisme. No hem deixat d’admirar Strauss, d’escoltar Michael Jackson o de programar Woody Alen. Tampoc recordo que s’hagi fet cap retret a Salvador Dalí a través de la seva obra.

Ortega Monasterio no va plantejar mai El meu avi –i diria que cap de les seves cançons– com un instrument al servei d’un objectiu detestable. L’escultura franquista que continua impertèrrita a l’Ebre al seu pas per Tortosa, sí que fa aquesta funció. És una obra artísticament remarcable però enalteix un règim sanguinari, i s’ha de retirar de l’espai públic i –aquí sí– obrir un debat sobre si convé exhibir-la en museu ben contextualitzada. La frontera és nítida però a Calella de Palafrugell els ha faltat visió.