No seria hora de girar full?

El novembre d’enguany, farà 50 anys de la mort del dictador Franco, que va imposar la dictadura amb mà de ferro a l’Estat espanyol des del 1939 fins a la seva mort. Però la dictadura va seguir al poder uns quants anys, amb el monarca Joan Carles de Borbó com a cap de l’Estat. Si bé és cert que, lentament, l’Estat espanyol ha deixat enrere moltes maneres antidemocràtiques de la nefasta dictadura, també és veritat que a hores d’ara encara resten vestigis molt importants d’aquells maleïts anys (i les institucions europees fan els ulls grossos, potser perquè, majoritàriament, estan en mans de la dreta europea); la realitat és que Espanya encara no ha aconseguit girar full després del franquisme i esdevenir un estat amb plenitud democràtica. Tres normatives vigents són les que més criden l’atenció, d’entre les que impedeixen definir-la com a plenament democràtica:

1. No haver restituït les institucions socials i polítiques d’abans del cop d’estat, que aleshores eren presidides per la República, elegida democràticament per la ciutadania, a diferència de l’actual monarquia, que fou imposada pel dictador, que a més va fer jurar a Joan Carles fidelitat als “principios del Movimiento Nacional”. Una imposició que ja és inadmissible en si mateixa, però que a més és del tot anacrònica, ja que la principal anomalia democràtica és ser una institució que sota cap concepte és elegida per sufragi universal ni està sotmesa periòdicament al necessari sufragi electoral. Ben al contrari, ja que, a més, garanteix a perpetuïtat el càrrec al titular i els seus successors, ja sigui fill o filla, sense cap altra mena de condició.

2. entre les normatives franquistes que subsisteixen, òbviament antidemocràtiques, hi trobem la judicatura de l’Estat o, dit en una altra terminologia, l’anomenat “poder judicial”, i, de manera molt especial, la justícia que emet l’Audiencia Nacional (abans del 1977, Tribunal d’Ordre Públic) i el Tribunal Suprem. Els esmentats tribunals bàsicament emeten sentències relacionades amb qüestions de caràcter polític. Aquestes institucions, només teòricament, van ser “renovades” l’1 de gener del 1977. No obstant això, la gran majoria dels jutges i fiscals dels principals tribunals tenen una clara mentalitat ultraconservadora, com es va poder comprovar en el “judici del procés”, amb sentències que sumaven fins a 100 anys per als divuit implicats. El judici va començar el 12 de febrer del 2019 i el 14 d’octubre del mateix any es va dictar sentència de nou fins a tretze anys de presó per delictes de sedició, malversació de cabals públics i desobediència, tot i que mai es van aportar proves concloents. Ara el Tribunal Suprem s’oposa a aplicar l’amnistia, tot i haver estat aprovada pel Tribunal Constitucional.

3. La llei d’estrangeria del 1985, que va ser teòricament “retocada” posteriorment, manté viu l’esperit franquista i és molt lesiva per als emigrants. Fou aprovada pel govern de Felipe González, amb els vots del PSOE, el PP i Convergència i Unió. Els retocs posteriors són de l’11 de gener del 2000 i foren purament estètics per tal que Espanya pogués incorporar-se al que aleshores es deia la Comunitat Econòmica Europea. Tot i que l’Estat reconeix que es necessita moltíssima mà d’obra estrangera, els mecanismes per aconseguir que els immigrants es puguin incorporar al món del treball els podríem qualificar de xenòfobs, ja que el tràmit d’empadronar-se s’eternitza sine die, cosa que provoca el trist i inhumà espectacle de veure’ls malvivint, sense feina i sense cap mitjà de supervivència. Una situació totalment antidemocràtica.

tanmateix, després dels governs de Felipe González, Aznar i Rajoy, obtinguts per majoria absoluta i de clara tendència franquista (equiparables a dictadures temporals i, consegüentment, nefastes per a la ciutadania), els governs de Pedro Sánchez d’entrada tenen una virtut positiva: que justament no són de majoria absoluta i requereixen els vots d’altres forces d’esquerres, la qual cosa obliga a negociar i a atorgar unes concessions que de ben segur que no s’haurien aconseguit.

És cert que la ciutadania ha pogut observar una obertura important, si bé encara insuficient, que permet a les forces progressistes continuar pressionant el govern per tal d’aconseguir noves conquestes democràtiques. Per als catalans, la plena democràcia s’assolirà quan l’Estat espanyol accepti que tenim dret a un referèndum d’autodeterminació.