Platges que enterren somnis
Amb l’arribada de l’estiu, com cada any, moltes persones escullen les platges com a destinació ideal per descansar i desconnectar. Les illes Balears i les illes Canàries es consoliden com alguns dels destins més tradicionals, amb les seves platges paradisíaques que atrauen milers de turistes nacionals i internacionals. Tanmateix, darrere aquesta imatge de postal s’hi amaguen dues realitats ben diferents. D’una banda, a través dels mitjans de comunicació veurem les habituals estampes d’estiuejants gaudint del sol i del mar. De l’altra, aquestes mateixes platges esdevenen l’escenari final de viatges migratoris marcats pel patiment, la incertesa i la mort.
Algunes d’aquestes platges, especialment a les Canàries, són el punt final –massa sovint tràgic– d’una ruta migratòria que parteix del continent africà amb l’esperança d’arribar a una Europa que es presenta com a terra d’oportunitats. Però el camí és molt dur, ple d’obstacles, i, massa sovint, letal. Només enguany, el 2025, de gener a maig, l’ONG Caminando Fronteras ha documentat almenys 1.865 persones mortes o desaparegudes en les rutes migratòries cap a Espanya. La majoria en la ruta atlàntica via les illes Canàries però també la mediterrània via les illes Balears. Unes xifres alarmants, que posen en evidència una realitat que sovint queda fora del focus mediàtic de l’estiu i que malauradament hem normalitzat en les nostres vides.
Dues realitats, que tenen un mateix escenari però amb un contrast terrible que ens obliga a mirar aquests dies més enllà del turisme i a no oblidar que, mentre una part de la població gaudeix dels atractius que ens aporta el mar, d’altres hi arrisquen la vida a la recerca d’una vida més digna. És per això que tenim la responsabilitat compartida de no normalitzar aquestes morts. Darrere de cada número hi ha una vida perduda, un infant, una dona, un jove… que cercava un somni, una oportunitat en un món socialment injust. Hem de seguir exigint mesures que prioritzin la vida, no les fronteres. Aquest estiu, més que mai, la tria no és entre sol i mar, sinó entre la indiferència i l’empatia.
