Memòria

La dissort, la sort i el pas dels anys i la vida han portat que, d’un temps ençà, jo ara sigui una d’aquelles persones que es mouen entre una mare que cada dia és més difícil que recordi qui soc i una neta –la primera– que tot just comença a reconèixer la gent. La tendència general, però, és clar, és dir que entén moltes coses. La mare té 92 anys i un Alzheimer devastador, si bé no tan terrible com deien els metges; de la neta, que en té una mica més de mig, no caldria ni explicar que tothom en diu el que li sembla i, sobretot, el que en vol sentir. Totes dues són els meus límits: una quasi encara ha de començar; l’altra, quasi ja acaba.

Davant aquest panorama, ja entendran que m’hagi fet gràcia llegir les declaracions d’un artista que diu que aspira a arribar a la immortalitat. La immortalitat? Ja em perdonarà l’artista, però, quan parla d’immortalitat, vol dir el període breu de 70, 80... amb sort, 100 anys que té de garantia el cervell d’una persona? He continuat llegint què deia. Posats a voler ser immortal, l’artista no s’hi posava per poc. De tan important com es veu, vol que el recordi tothom: tot el personal de tots els bars, l’estudiant que fa campana o el que encara agafa apunts, els treballadors del súper, el client o passavolant que fa cua onsevulla que va, a la gelateria durant l’estiu, a l’oficina de l’administració tot l’any, a la ronda o l’autopista perquè les van fer, com és ben sabut, perquè la gent circulés i no pas perquè arribés a alguna banda... Vinga, doncs, tots a recordar per sempre més aquell home!

Fa molt de temps, un vespre, a Girona, vaig anar a sentir en Baltasar Porcel a la Llibreria 22. Presentava un llibre, però va deixar-se anar tant que va parlar també de la immortalitat. Segurament va improvisar. El cas és que va dir que ell aspirava a ser tan immortal com Homer. Jo, en aquell temps, llegia Porcel i llegia Homer. Penso encara que en Porcel era un bon escriptor. No pas un gran escriptor, però sí un bon escriptor. Més tard vaig entrevistar-lo uns quants cops. El vaig tractar i encara em va agradar més. No sé quan, però tornaré a llegir-lo. El temps que tenim és també el nostre límit.

I mireu, gent! Ara no tinc ni idea de quin llibre va presentar en Porcel aquell dia. Sé que el vaig comprar, que el vaig llegir, fins i tot que en vaig escriure una crítica per a aquest diari, però ara només recordo aquelles paraules perquè la memòria arriba fins on arriba. Ens queda allò que ens impacta més. Parlem també d’allò que ens impacta més. Abans no es perdi també. Volia ser immortal, en Porcel. També és per això que el recordo. I ja acabo. No ho escric pensant especialment en ell, però el que sempre m’ha sorprès de la gent que tira sempre pel dret i que rema sempre a favor seu és la manca d’empatia, la facilitat amb què prescindeixen del que puguin sentir o pensar els altres, de fet no sembla ni tan sols que els interessin. Immortal! De debò? Algú pot dir seriosament aquestes coses?

Acabo l’article dies després d’haver estat discutint amb una colla si l’advocat Benet Salellas l’ha encertada agafant Santos Cerdán de client. En té el dret. És obvi. Aquells a qui no ens ha agradat tampoc no som tan estúpids. Però aniria bé saber per què ha decidit acceptar-ho. Per diners? Per prestigi? D’acord, potser, amb el president Puigdemont? Per què en aquest món si no pedales recules? Aniria bé també saber per què Santos Cerdán no ha volgut agafar un advocat espanyol. Vull dir, espanyol com ell i com el del PSOE. Ja m’entenen. Ressaca del postprocés: els espanyols –sobretot si diuen que són d’esquerra– acaben embolicant tot sovint els catalans en els seus problemes.

Mentre en parlàvem, n’hi ha hagut un que fins i tot ha comparat la decisió d’en Salellas amb el que faria el meu germà lampista si s’escaigués. Ell també vendria una nevera a qualsevol d’ells dos, ha dit. Entesos. Però no ho veig igual. Abans que algú de partit o algun integrista d’esquerres no em digui que soc un purista o un ingenu o un torrapipes o algú que no hi entén res o algú que vol limitar la llibertat d’algú o el dret de ser defensat d’algú altre, deixeu-me escriure que jo dec ser un de tants que hauria tingut difícil saber qui és en Benet Salellas si no hagués estat diputat per la CUP, si no hagués dit fa poc més de deu anys que havien enviat l’Artur Mas a la paperera de la història perquè era “fill” d’en Jordi Pujol i, sembla, doncs, que corrupte; si, com tants d’altres, ell també no hagués volgut la independència. La continua volent? Compto que sí. Espero fins i tot que no faci com molts d’altres i no ho digui en veu baixa. La memòria fuig, però, per sort, no se’n va tan de pressa com les paraules. Que què acabarà quedant de tots nosaltres? Entre res i ben poc. Però quedarà sobretot el que fem. Ben entès: el sentit amb què fem les coses.