L’ús del català i pertinença

Endinsats a l’estiu, hi ha qui baixarà de vacances al sud global a retrobar-se amb les arrels. Les/els nostres protagonistes són els fills/es de persones que arribaren del sud global, sobretot a partir de la transició democràtica espanyola, i la realitat és que viuen en els municipis catalans que, tot i les resistències, van fer del català la llengua vehicular a través de l’escola.

El català no només es converteix en la llegua vehicular entre persones autòctones, i les persones inclouen múltiples identitats, fenotips o fisonomies dins de l’arquetip català. El català, doncs, transcendeix fronteres a l’interior del país entre catalanoparlants de pell fosca, amb hijab, sari…, i queda clar que quan aquestes baixen al sud global el català se’n va amb elles. I si encara volguéssim aprofundir més, el català és inevitable en l’àmbit més privat dels nostres protagonistes: és utilitzat amb els pares, mares, germans, cosins, oncles, i conviu amb altres llengües.

Es poden sentir al·ludits tots aquells municipis que pels seus carrers senten persones que, amb colors de pell més foscos, vestimenta, creences, cultures que multipliquen la diversitat de la Catalunya de mitjan segle XX, es comuniquen amb la llengua del país. Malgrat que la realitat dels nostres protagonistes no és tan coherent.

Alguns lectors haureu sentit alguna d’aquestes crítiques següents que, sovint, els/les nostres protagonistes fan en els espais informals i formals de debat i diàleg: “Quan em veuen, em canvien d’idioma, i encara que insisteixi parlant català, no hi ha manera del canvi de xip”, “Que bé que parles el català”, “D’on ets?”, etcètera. Aquestes situacions no només passen en la quotidianitat més profunda, sinó que també passen en els àmbits públics i privats més o menys trepitjats per qui per sort o desgràcia hi ha de tractar: a l’administració, a la sanitat, a la policia, als jutjats, a la feina, a les oficines de correu postal, i dels espais d’oci ja no en parlo.

No és d’estranyar que, en aquests espais, als/a les nostres protagonistes els hagin atès persones que els han canviat la llengua, gesticulat i, fins i tot, escridassat alguna vegada perquè no han vist i encara menys escoltat la persona que han tingut al davant. Bloqueig, impotència. La bona veritat és que és difícil atendre una persona amb assertivitat quan el primer que es veu són estereotips i prejudicis. Quant a la segona crítica, el que es fa ressaltar és la capacitat de parla del català. I quant a la tercera crítica s’afirma que a l’imaginari social no hi ha possible catalanitat més enllà de ser blanc com a punt de partida. La resiliència s’aprèn. Pel camí t’hi trobes frustració i en alguns moments la resistència és transformadora!

Quan durant la infància, l’adolescència i l’adultesa una persona nascuda i crescuda en terres catalanes d’aparença física del sud global detecta la incoherència de l’ús de la llengua amb la qual es comunica des de l’àmbit més privat, el sentiment de pertinença és un mar de confusions. És líquid, és borrós, i de vegades desapareix. Ni per una terra ni per l’altra. En el moment de trobar-te en les tres situacions que amb els ulls tancats us he descrit, i m’he quedat curta, la pertinença deixa de construir-se. Davant d’aquestes situacions, els/les nostres protagonistes queden en un mar de dubtes que generen impotència perquè ningú els veu, ningú els escolta. Els estereotips i els prejudicis estan per sobre de la llengua amb la qual viuen. I això dificulta la llibertat real i efectiva de l’ús del català des d’un espai segur, còmode i just; primer s’és i després es comunica. Qui som? Qui són? Qui sou? Res més que persones que senten, pensen i fan Catalunya.

Una vegada més, es reflecteix una responsabilitat col·lectiva, però, sobretot, de qui no ha permès explicar el relat complet i se’n beneficia, que Catalunya va canviar d’estructura social fa molt de temps, però la reproducció del racisme i el colonialisme s’ha continuat donant. No pas com a cas aïllat, però sí un de particular, el de casa, pendent d’analitzar i transformar. La realitat sempre ha sigut diversa i l’ús del català no en serà una excepció. Si volem!