Palestina: prou d’injustícia

Ser desposseït de la terra i dels mitjans de subsistència. Veure el propi territori acordonat per forces d’ocupació estrangeres. Percebre en les pròpies autoritats –les que haurien de defensar els interessos de la població– els reflexos del servilisme i els senyals de corrupció que acostumen a acompanyar-los. Ser només tolerat a la pròpia casa, fins a ser-ne expulsat i massacrat sense motiu. Pagar les conseqüències d’actes comesos per altres. Assistir, impotent, a la destrucció de la pròpia família... Aquestes són les experiències quotidianes del poble palestí.

La humiliació és una ferida oberta que sagna revolta. Els qui es consideren amos poden imposar el silenci de les armes, construir murs contra el dret i la dignitat –convençuts que, fent-ho, traçaran una frontera hermètica que els protegirà dels rostres desfigurats pel dolor i la ràbia–, però només aconsegueixen una cosa: es creuen que posen els fonaments d’una seguretat futura, i el que realment fan és sembrar les llavors d’una violència desesperada i plena d’odi. Res no els pot protegir d’això.

Israel és, avui, un estat colonial. Ocupa els territoris que va conquerir militarment l’any 1967, dels quals es nega a retirar-se. Aquesta ocupació ha estat reiteradament condemnada per l’Organització de les Nacions Unides i per la gran majoria dels estats membres. Avui, Cisjordània és un territori fragmentat, militaritzat i ocupat, incapaç d’esdevenir un estat palestí viable i sobirà. I la franja de Gaza, objecte d’una intervenció militar devastadora, acumula milers de víctimes civils. Aquesta situació és insostenible.

La sortida d’Israel dels territoris ocupats no ho resoldrà tot, però constitueix la condició sine qua non perquè qualsevol procés de pau sigui real i no una farsa. L’obstinació a mantenir la política de guerra no fa sinó alimentar l’espiral de violència, que al seu torn arrossega la societat israeliana cap a la dreta –i fins i tot cap a l’extrema dreta religiosa– mentre radicalitza cada cop més el bàndol palestí.

Malgrat això, veus jueves independents s’alcen, encara que sovint de manera tímida, per desmarcar-se de les polítiques colonials del govern israelià. Aquestes veus, que també es troben dins d’Israel, denuncien l’ocupació i treballen per al desmantellament de les colònies i la retirada de les forces ocupants. Ho fan des de la solidaritat i el respecte pels drets humans. El nostre suport és essencial. Tenim la responsabilitat de fer sentir aquestes veus, de sumar-nos-hi i d’exercir pressió sobre Israel. Això inclou, si cal, mesures com un boicot econòmic, inspirat en l’experiència contra l’apartheid sud-africà, i una exigència clara als nostres propis governs perquè prenguin partit de manera decidida.

Perquè hi hagi un canvi real, cal que s’aturi el suport incondicional dels Estats Units a les polítiques colonials d’Israel. Sense el seu suport financer, militar i ideològic, Israel no podria actuar amb tanta impunitat ni exercir una violència tan letal. El govern nord-americà i el poderós lobby proisraelià als Estats Units mantenen viu l’statu quo i bloquegen qualsevol avenç cap a una resolució justa.

El futur es presenta fosc, si ens atenem a la situació actual. Si la comunitat internacional no pren consciència de la urgència d’intervenir amb determinació i voluntat política, ens encaminem cap a catàstrofes encara més grans. I, si no fem res, en serem còmplices.