Una mica de pluja

El compte d’X Springsteenville va piular l’endemà del primer concert de Bruce Springsteen a Donostia el 21 de juny, ple de catalans, “A mi aquest format ja no m’omple ni emociona”. I, afegia, “la patxanga se’ns n’està anant de les mans. Un concert de Bruce era una altra cosa”. No li agradava, per exemple, que en una cançó que significa tantes coses per a tanta gent com Thunder Road l’home es dediqui a passejar per la primera fila mentre els fans i curiosos es barallen per tocar-lo i exhibir els seus infants. No li falta raó. És una reflexió que vaig fer després del primer concert, pensant que potser ja no valia la pena tornar-hi.

Però va arribar el segon i va passar una cosa. Bé, dues. La primera és que a l’Steve Van Zandt li va agafar un mal de panxa i, per fortuna per als bascos i desgràcia per a ell, no va ser una indisposició gastronòmica, sinó una apendicitis. El guitarrista va ser baixa i ja es va veure el Boss més esforçat a l’inici d’aquest segon concert. La segona cosa que va passar és que va caure un xàfec que va aturar el xou 35 minuts i, això sí que ho té, per justificar el preu de les entrades del personal, el músic va reaparèixer trencant el guió amb quatre temes inèdits a la gira.

La conclusió de tot plegat, si el lector no és fan d’aquest senyor, és que a vegades tenir gana, com deia aquell de la poma mossegada, o com a mínim haver-te d’esforçar per superar una dificultat, treu el millor de tu mateix. Paulo Coelho al marge, òbviament no li demanarem a un senyor de 75 anys, milionari i avi de família, que tingui la mateixa gana que als 25. És impossible. Prou fa seguint fent concerts de prop de tres hores. Però sempre són d’agrair els moments de fugissera autenticitat per als qui voldríem viure dins de la part instrumental de Racing in the Street. Que no sé si és senyal d’inconformisme o d’immaduresa. Encara que temo que ja sé la resposta.