Reptes econòmics que no poden esperar

Vivim un moment econòmic marcat per una elevada incertesa a escala global. La darrera dada de l’Índex Mundial d’Incertesa que publica la Reserva Federal nord-americana està en màxims dels darrers trenta anys. Les tensions geopolítiques configuren un escenari molt complex. Aquest context obliga a ser més resilients i a accelerar les transformacions que tenim pendents de fa anys. Per això cal seguir com evoluciona la nostra economia, identificar les fortaleses i les febleses, i actuar amb determinació. D’acord amb el darrer informe de conjuntura de l’Observatori de la Pime de PIMEC, constatem que l’economia catalana va tancar el primer trimestre del 2025 amb un creixement interanual del 3,4%, un ritme notable en un context ple de dificultats i superior al d’Espanya i molt superior al d’Europa. Aquest ritme de creixement permet situar Catalunya com una de les regions més dinàmiques de la zona euro. Els motors d’aquest creixement han estat, principalment, l’elevada capacitat exportadora, la fortalesa del sector serveis –especialment el turisme i els serveis tecnològics–, la construcció, i una indústria que, malgrat les dificultats, mostra signes de resiliència. El mercat laboral reflecteix també aquesta dinàmica positiva. L’atur ha baixat fins al 8,9%. Tot i que encara és massa alt, és un dels nivells més baixos dels darrers 15 anys. Alhora, la taxa d’ocupació supera els nivells prepandèmics.

Però més enllà d’aquestes dades, que podríem qualificar de bones, la realitat és que l’economia catalana ha d’afrontar reptes estructurals de primer ordre. Un dels més rellevants, i que va empitjorant dia a dia des de fa dècades, és el dèficit fiscal, que any rere any redueix la capacitat de la Generalitat per invertir en infraestructures, educació, recerca o d’altres serveis públics. Aquest dèficit, estimat en un 9% del PIB, no només penalitza la qualitat dels serveis i el benestar de les persones, sinó que impacta directament en la competitivitat de les empreses catalanes, que operen amb menys suport públic, infrafinançament de molts serveis i un dèficit crònic d’infraestructures, comparat amb altres territoris propers. Un altre problema és la baixa productivitat, que ha caigut el 2024 i que s’allunya progressivament de la d’altres països europeus. Això limita la capacitat de generar més riquesa, més salaris i més ocupació de qualitat. La baixa productivitat de l’economia catalana té diverses causes, però una de les més preocupants és la caiguda sostinguda de la inversió en capital per treballador, un factor clau per millorar la competitivitat. Aquesta reducció limita la capacitat de les empreses per incorporar tecnologia, innovació i digitalització. A això s’hi afegeix la petita dimensió empresarial, que dificulta afrontar inversions rellevants. També pesa una burocràcia excessiva i la dificultat creixent per trobar talent qualificat, especialment en àmbits digitals, industrials i tecnològics. Tot plegat configura un fre que només es pot superar amb més inversió, més talent i menys burocràcia.

Però no tot són dificultats. Catalunya disposa de grans actius. És una de les regions més internacionalitzades d’Europa si tenim en compte el pes del turisme, l’exportació i la inversió estrangera. El teixit empresarial és diversificat, amb sectors molt dinàmics com la biotecnologia, les TIC, les energies renovables, la logística o la indústria alimentària. A més, la cultura emprenedora i la capacitat d’innovació són elements diferencials que, si es reforcen, poden ser la clau per afrontar amb èxit els reptes que tenim al davant. Catalunya té totes les condicions per seguir sent una de les economies més dinàmiques d’Europa. Perquè això sigui una realitat sostinguda en el temps, cal abordar sense més dilacions les reformes que fa anys que sabem que són imprescindibles. El diagnòstic és clar des de fa molt de temps: la necessitat de reduir la burocràcia, de millorar el finançament i la fiscalitat, d’impulsar la productivitat i replantejar altres problemes estructurals com l’habitatge. El repte ja no és diagnosticar, sinó passar de l’anàlisi a l’acció. Només així podrem frenar la pèrdua de benestar i de capacitat adquisitiva, especialment de les classes mitjanes, i garantir un futur de progrés per al conjunt de la societat catalana.