Treballar a l’infern

Al final del dia ho hem sentit, o pronunciat, desenes de vegades: “Quina calor que fa, és insuportable.” Alguns, o algunes, ho diem des d’una posició privilegiada perquè podem passar bona part de la jornada laboral sota l’aire fred i salvador d’un aparell, o fins i tot es pot tenir la sort de decidir que no trepitges el carrer fins que els termòmetres no baixin dels 30 graus. Probablement podem triar si ens posem aquell pantaló llarg que semblava molt fresc però provoca que l’entrecuixa et suï a raig fet o si optem per aquelles bermudes que almenys deixen que la pell respiri una mica. És més, en cas de no tenir més remei que exposar-nos al mateix infern, fins i tot tenim l’opció de triar la vorera on hi ha ombra, el cotxe amb aire condicionat o els camins amb més vegetació, que sempre donen una mica més de treva. I tot i així passem entre vuit i deu hores al dia queixant-nos de la calor que fa. Ara, des de la nostra situació suosa però privilegiada, mirem de posar-nos en la pell d’aquelles persones que treballen a ple sol, en les hores més adverses i, per acabar-ho d’adobar, sense escapatòria. Dissabte es va morir una dona de 51 anys del servei de neteja de Barcelona i s’investiga si el motiu podria ser un cop de calor. Alguns dies abans, a Tarragona, un home es va desplomar i podria ser també conseqüència de treballar sota una temperatura a la qual els nostres cossos no es poden adaptar. Hi ha mesures que es poden activar per minimitzar els riscos, com adaptar els horaris i la roba i habilitar zones de descans amb aigua fresca, però la realitat és, per exemple, que els serveis de neteja de la via pública, per norma general, no diferencien les condicions de les set del matí de les de les tres de la tarda. I després hi ha els ciutadans, que veiem un escombriaire desvalgut a les dues del migdia i encara ens queixem que li manca empenta.