Imatge de la calor

Escric asseguda a la taula del menjador de casa i vaig mirant un quadre, penjat a la paret que tinc al davant, en què hi “sento” plenament la calor d’un dia d’estiu. Sovint li faig una ullada perquè m’agrada, com em sembla que a tothom que té l’ocasió de veure’l, però ara el contemplo com si hi fos representada aquesta calorada de la qual, quan tot just comença l’estiu, diem que és insuportable. Pintat fa una seixantena llarga d’anys, s’hi veu un carrer d’un poble a prop de mar que, com poden suposar, ha canviat molt. Això ara no importa. No hi ha ningú al carrer. El pintor hi va ser, com va deixar-ne constància un fotògraf local amic seu, per capturar alguna cosa essencial d’un moment que, diria que ho és de la primera hora de la tarda, fa imaginar que ningú s’atrevia a voltar pels carrers. En tot cas, l’autor ho va voler pintar sense cap presència humana. Tampoc hi ha cap animal ajagut. Crec que el cel amb un blau intens, sense núvols, fa sentir molt la calor. En primer terme, a la dreta, dues cases estan il·luminades pel sol espaterrant, que es projecta al terra. Però, al davant, escorada a l’esquerra, hi ha una casa a l’ombra, que s’escampa al terra d’aquesta part de la pintura. Invoquem la llum, amb el seu simbolisme, però l’ombra real ens alleugereix: encara que ningú hi passi, hi podríem passar. De fet, el pintor s’hi va posar per poder pintar. A partir d’un punt, el carrer fa una mica de corba. Aleshores, en la profunditat, el realisme es dilueix en una certa abstracció de les cases. L’obra no està signada: qui la va fer pensava retocar-la, però no la va acabar mai? El pintor és un dels “fantasmes” de la casa on visc des que –ell havia mort feia anys– formo part de la seva família.