Un deute pendent
Des de fa uns dies, el sector turístic gironí i català tenen un deute pendent amb qui va ser l’impulsor del turisme sostenible i, segurament, la primera persona que va entendre el valor del paisatge i de l’entorn per configurar una oferta turística de qualitat a casa nostra.
Josep Capellà, home de la terra com n’hi ha pocs, ens va deixar aquest mes de juny i amb ell marxa probablement la manera més honesta d’entendre el turisme que he conegut mai. Impulsor del Consorci Alba Ter, de la transformació turística de Lloret de Mar i de la reivindicació del seu patrimoni, i de l’origen del Parc Natural de les Illes Medes i el Baix Ter, a més d’haver creat ofertes turístiques vinculades al paisatge i al territori a les Terres de l’Ebre, al Pirineu, a la Catalunya Central... Un lluitador incansable per la veritable qualitat i per tot el patrimoni que s’amaga al darrere del nostre país i un referent internacional que des de casa seva, l’Estartit, va exportar arreu un model d’entendre el turisme molt més profund que qualsevol simple oferta de sol i platja, que malauradament tant agrada a gran part de l’empresariat turístic local.
El sector turístic li deu molt, a en Josep. Molt més que una placa o un simple acte de record. Li deu el reconeixement infinit per una tasca incansable, constant, honesta, apassionada, discreta, visionària i innovadora. L’altre dia, l’altra persona de comarques gironines que, a part d’en Josep, més entén de turisme, en José Antonio Donaire, destacava en una publicació a xarxes una frase de la Montserrat Roig que reflecteix molt bé la filosofia que ens va descobrir en Capellà: “Són els paisatges els que ens elegeixen a nosaltres. Però només uns quants saben correspondre a aquest acte d’amor.” Ara, quan vegi les illes Medes, allà al fons, recordaré en Josep i la seva barca, orgullós d’haver convertit la preservació d’aquell paisatge en un referent internacional. Gràcies, Josep, per haver-nos mostrat un camí que ja mai hauríem d’abandonar: l’amor per la terra que ens acull i la dignitat de gaudir d’aquest paisatge sense malmenar-lo i, sobretot, apreciant el seu valor.
