El naufragi silenciat del sistema educatiu

Els resultats de competències bàsiques publicats aquest juny no són només dolents; són inacceptables. Una enèsima confirmació que el sistema educatiu català no només no remunta, sinó que es va enfonsant mentre l’administració s’entreté a maquillar xifres i anunciar pedaços. La situació és greu, però encara més greu és la indiferència amb què es digereix aquest retrocés col·lectiu.

Els alumnes de sisè de primària han tret la pitjor nota en ciències i tecnologia dels darrers vuit anys. Matemàtiques i català també baixen, amb un percentatge alarmant d’alumnes que no arriben ni al mínim. A quart d’ESO, el panorama és gairebé calcat: resultats mediocres en ciències, anglès i tecnologia; i millores puntuals que no poden tapar la manca de solidesa general. Cada any es constata el mateix: el sistema no funciona i ningú sembla disposat a obrir-lo en canal.

La realitat és tossuda: estem deixant passar generacions senceres sense garantir-los les eines bàsiques per viure amb autonomia i sentit crític. Estudiants que no saben interpretar un gràfic, fer una regla de tres, argumentar per escrit o mantenir una conversa bàsica en anglès. I, mentrestant, el Departament d’Educació va presentant projectes amb noms simpàtics –Florence, STEAMcat, PCMAT– com si el problema fos de màrqueting i no estructural.

El problema, però, va molt més enllà dels centres. El que tenim és una societat que ja no exigeix una educació pública de qualitat. Es tolera que els instituts siguin dipòsits d’alumnes on es treballa en condicions precàries, sense reforços reals, amb docents cremats i sense un lideratge pedagògic clar. Es tolera que la formació del professorat sigui burocratitzada i desconnectada del que passa a l’aula. Es tolera que les desigualtats entre barris es tradueixin en desigualtats entre alumnes i que aquestes s’arrosseguin durant anys sense cap sacsejada institucional.

La inacció té conseqüències. I greus. Si aquesta deriva no es corregeix, ens espera una Catalunya empobrida, amb una fractura educativa cada cop més profunda i una població jove desprotegida, manipulable i exclosa de les oportunitats. No hi haurà economia del coneixement, ni cohesió social, ni democràcia forta si el sistema educatiu segueix alimentant el fracàs. Un fracàs que no és individual, sinó col·lectiu.

No ens enganyem: reformar l’educació no és modernitzar el currículum o digitalitzar les aules. És una qüestió de prioritats. I ara mateix, l’educació no és una prioritat de país. És un problema que es gestiona en silenci, sense molestar, sense compromís. Caldria una reforma profunda, valenta, que sacsegés estructures i qüestionés dogmes. Però sobretot caldria voluntat de fer-ho. I aquesta, ara mateix, brilla per la seva absència.

Ens podem seguir autoenganyant. Podem continuar normalitzant els mals resultats i culpar el context. O podem començar a exigir respostes clares i polítiques públiques que tractin l’educació com el que és: la pedra angular del nostre futur col·lectiu. Però el temps s’acaba. I el preu de no fer res ja fa anys que el comencem a pagar.

L’anàlisi que s’hauria de fer hauria de començar pel professorat per si té les eines, la motivació i la capacitat que requereixen els nous temps. Per les aules, per si hi ha el nivell d’exigència que requereix la formació. Ho hem de recordar novament: tota formació suposa esforç, disciplina i ordre.

I que cada nova consellera canviï de plans i de model, com passa ara amb les tauletes i els ordinadors, ens demostra que massa sovint s’està fent experiments amb una matèria tan sensible com és la formació, sense un pla estudiat i valorat amb uns mínims de garanties. Estem improvisant massa i els resultats són els que són.