Fastiguejats

En arribar a aquest punt de l’any, qui més qui menys necessita fer una aturada. Estem esgotats de la feina i del dia a dia. Aquest any, però, necessitem descansar d’una altra qüestió: patim fatiga política. Si us plau, que els polítics de Madrid se’n vagin de vacances i ens permetin descansar de les seves misèries.

Estàvem acostumats que la baralla política la protagonitzessin els dos grans partits espanyols, que sempre s’havien tirat els plats pel cap en públic, però ara han entrat en el joc jutges, advocats, empresaris, comissionistes, guàrdies civils, periodistes i pseudoperiodistes, àudios escandalosos i rodes de premsa que acaben amb empentes. Els que ens ho mirem atònits a una distància de sis-cents quilòmetres ens sembla insofrible. No m’imagino com deu ser viure aquest nivell de polarització des de dins. La temperatura ambiental i política ha creat un microclima irrespirable a la capital espanyola. Han aconseguit que guanyi el soroll, que no sapiguem exactament què han fet els uns i els altres, però que assumim que tots plegats són una colla de corruptes i que no hi ha ni un pam de net. I tinc la sensació que aquesta generalització els va bé especialment a algunes que aconsegueixen diluir el seu cas en l’oceà de merda.

Parlant d’algunes, la presidenta madrilenya ha intentat portar la mala maror a Barcelona, a la conferència autonòmica, tot i que sembla que la mala educació exhibida quan es va presentar al Palau de Pedralbes com si fos el gall fer –aquell animaló de la Vall d’Aran que tenia les hormones disparades i que ens van ensenyar al TN– no li va servir de gaire. Sembla que l’única cosa que en va treure van ser titulars, que no és poc. Si intentava presentar-se com una lideressa espanyola, més que una presidenta de comunitat autònoma, no se n’ha sortit. Ha aconseguit emprenyar catalans i bascos amb el seu supremacisme lingüístic. És l’única persona del món que considera que parlar dues llengües és més de “cateto” que parlar-ne una. Suposo que li deu funcionar entre el seu club de fans. Una gracieta més, com la seva apologia d’“anar de canyes”. Em va semblar força frívol, perquè m’imagino un president orgullós dels ciutadans del seu territori per l’amor a la cultura pròpia o per les lluites històriques compartides, però perquè els agradi “anar de canyes”...

El partit més corrupte d’Europa arribarà a La Moncloa amb la denúncia de corrupció com a bandera. El partit que repartia sobres a gent com el senyor emepuntorajoy, que va pagar la seva seu amb diner negre, que té dirigents tancats a totes les presons espanyoles, que té una exsecretària general que parlava de matar un fiscal i que, tanmateix, es manifesta rere una pancarta que pretén fer-nos triar entre màfia o democràcia. Un partit que nega, sense vergonya i en seu parlamentària, reconèixer-se en els àudios que els impliquen i que denuncien les filtracions interessades quan no són els seus els que les fan. Aquest partit arribarà al poder, tard o d’hora, i molt probablement amb el suport de Vox.

A la majoria, tota l’operació per enderrocar el govern actual ens sona bastant a allò de “quítate tú”, que tens tres casos de corrupció, “pa ponerme yo”, que en tinc trenta. Tenint en compte que n’hi ha a totes bandes, esperem que la gent entengui que uns són corruptes prèmium, com diu en Gabriel Rufián. I no només això, sinó que a més són els que escanyen el català, esquincen la memòria històrica, neguen el canvi climàtic, ridiculitzen el feminisme, utilitzen una part de la policia i de la judicatura per defenestrar els adversaris polítics, i tenen al seu costat la majoria de mitjans que construeixen el relat. Ja veiem com les gasten allà on governen.

El nivell de polarització és tan bèstia que la majoria de mortals, també els que llegim el diari cada dia i estem interessats en l’actualitat, acabem desistint. Per avorriment, perquè ja no podem més. I fa ràbia, perquè això suposa precisament el triomf de la seva estratègia. Seria fàcil que, ara que tots pensem en les vacances, diguéssim allò de “Ja s’ho faran”, però temo que hi tenim més a perdre que altres. A veure si quan tornem del descans estival ens trobem que ens han fotut el finançament singular, l’amnistia i el català a Europa. Sé que estareu pensant que tot això no ho tenim, és cert, però amb el govern actual, per molt acorralat que estigui o precisament per això, encara en tenim alguna possibilitat.