El capità Sánchez

Dissabte, davant el comitè federal en què s’havia de fer el milhomes encara que la processó vagi per dins, Sánchez i el sanchisme van demostrar que ja no toquen quarts ni hores. Fer gala que l’únic error és haver confiat en qui no havies de confiar i que en el mateix moment que anuncies la renovació ja n’hagi de plegar un dels escollits perquè els de casa teva mateix l’acusen d’assetjament sexual, és anar de mal borràs. No és fer el ridícul. És dos carrers més enllà. És que, a més de ser dolent com a responsable de recursos humans, trepitges merda. Però sortir amb la metàfora del vaixell, la mala mar i el capità que es queda per capejar-la és de primer curs de “Perdona’l, pare, que no sap el que fa ni el que es diu”. És cert que els codis de marina que hem vist en mil pel·lícules juguen amb la idea del capità com el darrer a evacuar el vaixell i amb la cantarella que dones i criatures van primer. Però ja som a l’evacuació? Què és el que s’enfonsa? El govern? El sanchisme? El PSOE en pes? Què és aquest invent que el capità es queda per capejar la mala mar i salvar el rumb del vaixell? Quines pel·lícules veuen? A quins cursets de lideratge han anat? Si la tempesta ha enganxat el vaixell a port i ben amarrat, el capità no cal que faci res. El vaixell, a port, ja la capeja sol, la tempesta. Si el temporal ha enganxat el vaixell en mar, el capità es queda perquè no té cap altra opció. On vol anar? I com vol anar-hi? Nedant? Es queda per força, no té cap sortida.