Pocs i rars

Les cadi­res de ferro del Madrid polític, les de l’esquerra vapo­rosa, i les de la dreta tri­den­tina, es van remoure dijous com per efecte d’un ter­ratrèmol amb la notícia del retorn de Rodrigo Rato. Motius d’índole per­so­nal –va citar l’edu­cació dels fills– li han fet aban­do­nar la pre­sidència del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal, renun­ci­ant així a una car­rera d’excepció entre la classe política espa­nyola. Això no obs­tant, Rato diu que no torna per fer política, tot i que con­ti­nuarà mili­tant al PP. Però sem­bla que ell és l’únic que ho té clar. Al seu par­tit l’han rebut amb tota mena de feli­ci­ta­ci­ons i al PSOE es res­pira un cert neguit. Si Rajoy no se’n surt d’aquí al 9 de març, la data que com va avançar l’AVUI Zapa­tero té mar­cada al calen­dari per cele­brar les gene­rals, hi haurà qui, de seguida, tru­carà a la porta de Rato, con­ver­tit automàtica­ment en una mena de gran reserva dels pepe­ros davant d’alter­na­ti­ves molt menys sòlides: la popu­lista Espe­ranza Aguirre i l’eterna pro­mesa Ruiz-Gallardón.

Una altra cosa és que s’hi presti. Encara no fa qua­tre anys que Aznar el va des­ca­val­car de la seva cursa suc­cessòria en optar per Rajoy. Tots dos, Rato i Rajoy, tenien un per­fil polític sem­blant: con­ser­va­dors, fills del plan­ter de l’AP de Fraga dels 80, però de tarannà cen­trista. L’un, però, era més rebel que l’altre. I el 2003, Rato va come­tre un pecat imper­do­na­ble: qüesti­o­nar l’aven­tura ira­quiana d’Aznar. I per això mateix Rajoy va ser l’ele­git, al preu de que­dar vigi­lat dia i nit pels Zaplana i els Ace­bes, i el bri­llant vice­pre­si­dent econòmic va mar­xar a un destí dau­rat però llunyà. Des de la Cons­ti­tució de Cadis, la història d’Espa­nya n’està plena, de libe­rals traïdors que han hagut de fer les Amèriques o les Euro­pes. Si s’hagues­sin pogut que­dar, pot­ser aquesta història hau­ria estat un pèl dife­rent. Bé. Alguna cosa ha can­viat: ara tor­nen i no els ape­dre­guen. En el fons, perquè encara són pocs i rars.